El dilema del PSC

No és fàcil el paper del PSC. Però menys fàcil és la situació de Catalunya i la seva relació amb Espanya. Ni comprensible la manca d'una estratègia federalitzant del govern de José Luis Rodríguez Zapatero, agafat per la necessitat de contentar 15 -el País Basc te el seu propi model- comunitats pel fet de que Catalunya estigui lligada de peus i mans en capacitat de decisió i en finançament per tirar endavant de manera més àgil, polítiques d'interès pels ciutadans i el territori.

Però totes les Comunitats volen la mateixa capacitat de decisió? Totes tenen una estratègia que necessita de més autogovern per aprofitar-la millor -encara que, si més no, han de poder decidir-ho-?. Es pot arribar a entendre que aquesta voluntat d'autogovern no necessàriament ha d'anar en detrimend de la resta d'Espanya, sinó tot el contrari? Perquè l'estat central es resisteix a aprimar-se a mida que va cedint competències? Una cosa és l'equitat bàsica en temes socials -sanitat, educació, serveis socials- per habitant i una altra son els recursos vinculats a la nostra renda i la seva autogestió o cogestió.

Les preguntes son: perquè han de decidir a Madrid quines rodalies necessitem a Catalunya? perquè la gestió de l'aeroport del Prat no pot ser autònoma? perquè no es fa una aposta decidida ara que s'aplicaran més diners a la inversió en infraestructures, a avançar el corredor del Mediterrani de l'AVE? Com es farà el repartiment d'aquests diners? Es posarà en marxa la distribució dividint per 17, o es tindran en compte els endarreriments infraestructurals de proximitat i les estratègies de desenvolupament del territori en el seu conjunt, mirant Europa...

Aquest hauria de ser realment el repte del PSC i la seva relació amb el PSOE, amb l'aliança de tots aquells -humanistes, liberals, republicanistes...-, aquí i a Espanya -i perquè no a Europa-, que entenguin que és necessària, en el marc del segle XXI, en un model d'interdependència a Europa i el món, una nova visió d'Espanya i Europa més flexible i més oberta, més lliure i compartida, més competitiva i més cooperativa. És el que anomeno el Partit Demòcrata...

I a Catalunya? la unitat catalana si es pot. Però sobretot una aposta més ambiciosa en la interpretació i aplicació de l'Estatut també en temes de finançament. No hem d'anar a mínims sinó a màxims. Un cop obert el meló, millor menjar-se'l sencer -tenint cura de no indigestar-se- que no deixar-ho a mitjes perquè es pudreixi. Però això no serà possible mentre no resolguem el repte d'Espanya i d'Europa. Per això seria tant important el paper d'un PSC més radical i dels aliats que pugui trobar en aquest camí. Aquí és on el voldria sentir amb un grup propi. Perquè aquest és el missatge que no se sent... prou, amb suficient radicalitat.

Avui cal plantejar-se si anar contra els pressupostos o qualsevol altra entrebanc al PSOE ajuda en aquest objectiu o és fer el joc a una estratègia més nacionalista del segle XX i no a una federalitzant del segle XXI. Però no fer força per canviar radicalment el model d'Estat també és fer el joc al espanyolisme ranci o al peix al cove que en principi voliem canviar. Si es segueix demostrant que el PSOE es resisteix en aquest nou model i/o no es troben altres aliats o aquests son insuficients, caldrà fer sentir la força dels vots a Madrid del PSC i tots els catalans i "forçar" aquest nou model malgrat Espanya. Em resisteixo a creure que la primera opció no sigui possible.