ideologies i eleccions

Fa ja uns dies que no escric en el blog. Alguns problemes informàtics m’ho han impedit. Però el fet és que els aconteixements s’acumulen i cal triar els comentaris. Com que això de triar sempre costa, parlaré dels dos temes que volia, que, indirectament tenen un lligam, encara que no ho podré fer en profunditat com voldria.
El primer, malgrat no ser l’actualitat més punyent, és de perfil ideològic i la crisi. Alguns aprofiten per reivindicar la socialdemocràcia, la intervenció de l'Estat en una situació a la que el neoliberalisme salvatge ens ha portat. I si be és cert que falta un paper més important de la "política", és a dir, una millora de la gestió dels afers públics, aquells que afecten el conjunt de la societat, crec que hem de ser curosos en justificar aquesta intervenció i pes de l’estat més enllà de la necessària per facilitar la sortida de la crisi i per crear i garantir unes regles de joc més acords amb la realitat de la globalització i les necessitats de la nostra societat. Unes regles de joc a les que no escapessin les interaccions financeres, econòmiques i polítiques a nivell global. Això vol dir reforçar els controls democràtics transnacionals d’una banda i les llibertats, l’equitat i el benestar des de la proximitat de l’altra.
Però aquestes regles de joc no les hem de fer només des de l’estat. Doncs sobretot en aquest context en el que ens movem, la capacitat d’acció unidireccional dels poders públics -dels poders en general- no abasta les transformacions que calen fer. I és en aquest punt en que els principis liberals, "els de debò", entren en joc: la necessària confiança i rol de la societat civil, de la ciutadania per aixecar-nos de la crisi i per crear un context per sortir-ne reforçats, i la necessitat de crear i facilitar aquelles eines que permetin que el seu potencial aflori i es desenvolupi des de la igualtat d’oportunitats, en el que un teixit productiu innovador, competitiu i cooperatiu es consolidi, en el que prevalguin els drets i deures de les persones en un marc de convivència col·lectiva. I això només s’assoleix amb la complicitat dels agents implicats, dels empresaris, dels ensenyants, dels treballadors, dels joves, dels territoris, de les ciutats, dels diferents països... impulsant una acció col·lectiva que permeti una sortida de la crisi amb nous paràmetres locals i internacionals el màxim de compartits: noves respostes a noves necessitats. En un proper blog faré una petita reflexió, en aquest sentit, sobre la crisi que vivim.
I el segon, son les recents eleccions a Galícia i el País Basc. A Galícia, malgrat el canvi, no hi han gaires elements de reflexió més enllà de la incapacitat d’un govern de mantenir-se al front en un context agreujat per la crisi, excepte dos: el increment de la participació que ha anat als partits “petits” -7,5% al 2009 per 1,68% al 2005- en detriment dels partits de govern, i el fet de que cada cop més els ciutadans distingeixen els diferents àmbits electorals i trien aquells que volen que els governi en cada cas i en cada lloc, en funció de la competència real de la seva gestió i de la capacitat de crear sinèrgies i projectes en el territori, més enllà dels lideratges d’àmbit espanyol.
Però el que ha passat i pot passar al País Basc és prou interessant i posa de manifest que Espanya no ha acabat la seva transició: té uns partits nacionalistes "perifèrics" que no tenen projecte d’estat espanyol o europeu ben articulat, i uns partits d’àmbit espanyol que no tenen prou definit el rol d’aquestes nacions amb les que conviuen, malgrat algunes excepcions de projectes transversals (no frontistes i integradors) que no troben encara camí per consolidar-se (...potser el resultat electoral del País Basc els doni una oportunitat... sobre això escriure ben aviat). I en aquests territoris, el que preval encara a l’hora de configurar aliances, el que sempre acaba debatent-se, és sobre el nacionalisme d’uns i altres, de si guanya el centre o la perifèria, i no tant de com es vertebra la convivència, de quin projecte de país fem i com convivim amb els nostres veïns més propers: Espanya, Europa, països de la Mediterrània... i més llunyans: EEUU, Amèrica llatina i països emergents.
És per això que a vegades "clamo" per un nou espai polític en que convergeixin els socials liberals d’una banda amb federalistes radicals com a síntesi de la convivència lliure i plural per un altre, en el que, preservant i vertebrant projectes compartits, es garanteixin les llibertats de ciutadans i territoris i la proximitat en la gestió de les necessitats i dels potencials amb amplitud de mires, és a dir, mirant més enllà de les nostres ínfimes fronteres.