Espanya en una cruïlla (1): Catalunya

Intentaré escriure aquest article el més sintèticament possible, i faré un esforç per no entrar en altres temes d’actualitat que per a mi son tant o més importants.

No entraré a parlar doncs ni sobre el Barça, el quart cinturó, la llei electoral, la llei d’educació, el rerafons de les fotos de la Letizia i la Bruni, ni sobre el tema basc que deixo pel segon article.

Voldria parlar del paper del catalanisme en les actuals circumstàncies i en els seus dos àmbits d’actuació que necessàriament es relacionen: el projecte de país, com convivim, com progressem, i la nostra relació amb Espanya, així de clar.

I aquesta claretat amb la que fa temps penso, ha estat refermada pel moviment de Joan Carretero. Ell exposava dues coses que comparteixo: una, no podrem centrar-nos del tot en el projecte de país, sinó arribem a ser un “país normal”, és a dir, sinó deixem de definir-nos respecte a Espanya. I dos, en aquest debat només hi caben dues alternatives, la independència i –segons ell- l’unionisme, i segons jo, la definició de com volem relacionar-nos amb Espanya. I en aquesta relació amb Espanya està també la relació amb Europa.

Em consta que alguns diran, direm: depèn de com acabi resultant aquest projecte d’Espanya... Això està clar. Però de moment, com a projecte estratègic inicial, hem de decidir i trencar així l’esquizofrènica convivència al sí de les opcions polítiques –o al menys electorals-, i, fins i tot, del govern. El nacionalisme i els sobiranistes han de definir-se.

I aquesta estratègia de relació amb Espanya, l’hem de plantejar des dels interessos de Catalunya i explicar-los des dels interessos d’una nova Espanya. Alguns diran que aquesta és una via morta, però jo segueixo pensant que no s’ha plantejat prou amb la voluntat real de proposar i compartir un nou model d’Europa i d’Espanya, perquè políticament sempre ha estat rentable la dicotomia constant amb Espanya, i al revés. Ha arribat l’hora que, des del catalanisme més majoritari i des del “espanyolisme” més modern, més liberal, més progressista, fem aquesta proposta. Aquesta és, per mi, la bilateralitat interessant.

El nou govern de Zapatero ha fet algunes passes en aquesta direcció, però tímides: ha recuperat el corredor del Mediterrani i sembla que apostarà estratègicament per la Unió Mediterrània en el seu mandat al front de la Unió Europea. Ha reorientat, com a mínim, el seu discurs sobre el finançament i les infraestructures. Però no n’hi ha prou.

En aquest moment no ens hem de quedar a mitges per qüestions tàctiques, i hem d’anar al màxim que ens permet l’estatut –no el mínim- i la lògica de la competivitat i la gestió des de la proximitat (en al·lusió a les infraestructures), en funció d’aquest nou model d’Espanya que proposem. Sectors liberals, socials, humanistes i republicanistes de Catalunya hem de fer aquesta aposta estratègica, i trobar els socis a fora.

Aquest procés transversal catalanista hauria de ser liderat per un moviment amb un PSC més radical i una CiU menys independentista, amb la ICV federal i aquells sectors d’ERC que entenguin que la independència no toca. Fins i tot amb aquells del PP que busquin una millor eficiència del sistema. Però sobretot per una societat catalana compromesa com ho ha estat fins ara.

També el PSOE ha de perdre la por a defensar més clarament aquest nou model (sobretot ara amb la situació del País Basc) i trobar nous aliats en els sectors liberals, humanistes, de forma que finalment el projecte català i el espanyol conflueixin en un projecte compartit social, cultural i políticament parlant.

Aquest procés pot representar un canvi o ampliació d’aliances al govern català i al govern espanyol. Però si aquest procés finalment no és possible en aquest mandat català, és obvi que serà necessària una àmplia opció política que sense embuts així ho plantegi. Aquesta oferta electoral hauria d’incloure també altres propostes de regeneració democràtica i de projecte il·lusionant i compartit de país, donant per “finiquitat” el actual mapa polític de Catalunya.