Espanya en una cruïlla (2): Euskadi

Avui parlaré del País Basc i de la Presidència de Patxi López, des d’una òptica també espanyola.

D’entrada sobta que el candidat del Partit Socialista sigui recolzat pel PP i per UPD a la Presidència del País Basc. Molts han volgut –interessadament- fer un símil amb el que es pretenia amb el anomenat front constitucionalista de Mayor Oreja i Nicolas Redondo, però si som sincers amb nosaltres mateixos, coincidirem que el discurs i el plantejament de Patxi López dista molt del que pretenia Redondo. Aquell era un pacte per la Espanya una, sobretot del PSOE -la del PP la donàvem per descomptada- i l’objectiu de Patxi López és la d’una Euskadi socialment –políticament no sen ha sortit, de moment- transversal i integrada en un estat plural, respectant l’autogovern i la idiosincràsia basca.

Alguns diran que lo del govern transversal ja ho plantejava el PNB en oferir un pacte amb el PSE per governar. Però la meva opinió, ja manifestada en un altre escrit, és que aquest canvi transversal des del punt de vista integrador internament i en un estat plural només es pot fer des d’una opció que tingui representació també a Espanya, doncs el canvi es tant necessari al sí del País Basc com al sí d’Espanya.

Patxi López ho tindrà difícil i Zapatero també. Per això Zapatero haurà de liderar aquest canvi de model i integrar-hi sectors liberals, republicanistes i humanistes, a Madrid i al País Basc i Catalunya, i convencent nacionalistes de CiU i PNB, i, fins i tot, aquells d’ERC que creuen, com deia a l’altra article, que el independentisme no toca. I això, tant pel futur del que jo anomeno “l’Espanya nova” com per reforçar un espai progressista en el que un centre no se’n vagi cap al PP. I una apel·lació al nacionalisme per apostar decididament per aquest nou model.

Però aquest procés no es podrà produir amb la profunditat necessària sinó hi ha un canvi radical en el plantejament de la relació entre l’estat espanyol i Catalunya. Perquè la situació en aquest aspecte amb el País Basc és radicalment diferent. Si a Catalunya hi hagués el concert econòmic –encara que, fins i tot, més solidari- i la capacitat de gestió existent al País Basc, crec que la opció política més sobiranista i independentista seria residual, excepte per raons més partidàries.

Perquè aquest privilegi existent al País Basc no és denunciat pel PP? Perquè doncs no ho podria tenir Catalunya? Potser el País Basc hauria de ser més solidari i Catalunya més autogestionària en les seves competències i recursos. Per exemple, el govern basc no ha d’anar negociant amb Madrid quines son les inversions en Rodalia i només ho ha de fer amb aquelles infraestructures que superen el seu territori com la Y de l’AVE.

Tampoc crec que Espanya s’hagi de construir només des de les pressions per assolir majories parlamentàries. Caldria primer una estratègia espanyola que doni coherència als pactes per assolir majories.

I finalment, de cara a la manera d’afrontar la crisi econòmica. Segueixo pensant que seria òptim un gran pacte d’estat en punts estratègics des d’una perspectiva de la necessària competitivitat d’avui, del context actual. I defensant el nou model territorial plantejat com un instrument per en sortir-ne, com un nou model de creixement del segle 21 oberta a Europa, centrat més en una estratègia compartida i una llibertat de gestió d’aquells aspectes que alliberi tot el potencial del territori i atengui millor les necessitats de les persones, y no com un problema com defensa l’Aznar i sectors de la dreta i jacobins.

Així doncs, Espanya està en una cruïlla. O guanya el model centralista en forma d’Estat autonòmic, conservador, que trobarà el seu homònim en el radicalisme independentista perifèric, o guanya un model nou d’una Espanya plural, d’un federalisme “lliure”, que sigui capaç d’integrar nacionalistes i no nacionalistes, d’obrir-se al mon, i d’ampliar l’àmbit social i polític d’un projecte progressista modern.