Reivindicant la poesia

Avui no parlaré de política. Avui ho faré de poesia. Amb la mort de Mario Benedetti han retornat belles emocions de la meva adolescència marcada per un període en que la poesia va ser protagonista.
La poesia son paraules que es transformen en música, en imatges, en sensacions, que amb un ritme precís evoquen sentiments, vivències, mort, amor, amistat, denuncies, rebeldia, tristesa, alegria, llocs i racons... relats que ens toquen la fibra de les emocions.
Vull reivindicar la poesia com una manera de comunicar-nos, de transportar-nos, de gaudir amb la seva lectura, íntima o pública. Així ho he fet quan he pogut. Personalmente i públicament. A Gràcia varem traslladar la poesia a les places, al carrer, a la festa major per apropar-la als ciutadans. De poetes antics a poetes d’avui. Joves i grans. Reverents i irrevents. Avui és tota Barcelona que és envaïda de poemes. Us animo a compartir-los i a descobrir aquell poeta que portem dins.
Finalment, vull acabar, com un petit homenatge a Mario Benedetti, amb uns versos del sempre apreciat Kavafis

VOCES
Voces ideales y amadas
de aquellos que murieron, o de aquellos que han
desaparecido para nosotros como los muertos.
A veces hablan en nuestros sueños;
a veces las escucha nuestro espíritu en el pensamiento.
Y con su rumor por un instante retornan
ecos de la primera poesía de la vida nuestra -
como una música, en la noche, lejana, que se apaga.