Apunts després del 7-J (1): primer decàleg

1. La gran abstenció a Catalunya, el increment dels vots en blanc i dels nuls reflecteix que no existeixen avui per avui propostes polítiques prou engrescadores, raonables i raonades per a la ciutadania, fins i tot en èpoques de crisi, i va més enllà d’una possible crisi de projecte europeu.

2. També és cert que en aquestes eleccions europees no hi ha hagut un missatge clar del que hem d’aportar a Europa per enfortir-la i del que una Europa més vertebrada i democràtica ens aporta, ni si aquest és l’objectiu de les diferents opcions polítiques. Per contra, hi ha hagut una estratègia de buscar les radicalitats i la confrontació des dels extrems, quan la majoria prefereix la radicalitat de les ofertes centrades (que no vol dir aigualides).

3. Això no vol dir que els ciutadans no sàpiguen què es cuina a la Unió Europea, però son conscients que el vot d’aquestes eleccions no és tant decisiu per influir sobre la seva gestió (per exemple, perquè no es va debatre al Parlament Europeu les mesures anticrisi?) el que permet una actitud més espontània a l’hora de decidir sobre el vot o no vot.

4. Europa necessita una petita revolució democràtica de més control col·lectiu de les accions i iniciatives parlamentàries i d’elecció dels responsables que les executen i impulsen. Però a Catalunya també necessitem una reforma dels instruments democràtics, fonamentalment de la Llei electoral, per que el compromís dels electes ho sigui amb els electors i no amb l’aparell del partit.

5. En quant al tripartit, aquest està sofrint un desgast continuat malgrat alguns encerts, al meu entendre per dues raons: la primera, perquè no te un relat i una acció de projecte compartit i és més el resultat de continues negociacions entre les parts amb resultats no sempre satisfactoris. I la segona, perquè no arriba a aconseguir una acció comuna catalana en els temes d’interès per l’autogovern de Catalunya com les infraestructures i el finançament, el que s’acaba percebent com un debat partidista inacabable, més enllà dels incompliments de ZP.

6. En aquest sentit, segueixo pensant que el tema del finançament o la gestió de les infraestructures no s’ha de quedar a mig camí, perquè difícilment podríem tornar a obrir el meló de la carpeta catalana. No hem doncs d’anar als límits mínims de l’estatut, sinó d’aquells que convenen a Catalunya.

7. Per això cal un acord radical català del màxim de forces polítiques i socials sobre l’autogovern que Catalunya necessita, i com a proposta de vertebració també amb Europa i Espanya que faciliti els aliats a Espanya, com la millor alternativa.

8. En quant al PSOE, quatre reflexions: una, falta una crida a afrontar plegats les solucions d’aquesta crisi, assumint plegats també aquelles mesures més impopulars i les més populars; dos, aixecar la bandera d’un nou model de creixement d’Espanya alternatiu al centralisme ranci del PP i la UPyD; la tercera, derivada de la anterior, que afecta a Catalunya. I finalment, la crisi compartida de les opcions socialistes a Europa.

9. Des d’aquesta perspectiva, el vot més conservador és el més pragmàtic mentre que les opcions més progressistes requereixen unes dosis més grans d’il·lusió, de projecte. La victòria d’Obama i la relativa de Cohn-Bendit no és tant perquè l’un sigui demòcrata i l’altre verd, sinó perquè tots dos han transmès una fita que ha engrescat i implicat el ciutadà amb més voluntat de compromís.

10. Tanmateix, aquesta il·lusió mai pot estar tant vinculada a les cobertures socials, un cop assolides les més importants –sobretot quan aquestes han estat ja majoritàriament assumides per la dreta europea-, sinó a la capacitat de generar opcions i oportunitats vitals al màxim de ciutadans. A tots ens agrada més que ens parlin de com podem ser actius i atractius a la societat, que no de com ens subsidiaran la desgràcia, malgrat que calgui actuar quan la desgràcia es presenta.

(continuarà...)