Sobre l’abstenció, m’ha sobtat gratament una “Contra” de La Vanguardia en la que Lluís Amiguet entrevista a Bejamin Barber, que fou assessor de Clinton en temes de voluntariat. Potser algunes de les seves propostes es passen de frenada (com la de multar els abstencionistes) però és sensacional el rol que li atorga al ciutadà en la democràcia actual, com a éssers actius i no passius. En escriure aquestes línies me l’estic tornant a llegir i vull destacar algunes frases:
“Las calles son tuyas y no son de ningún funcionario... si están sucias no votes si quieres al mismo partido la próxima vez, pero límpialas mientras” (Jo afegiria que primer no les embruti…)
“Es la política: el capital social de un país, el índice de su calidad democrática que no depende de sus líderes, sino de su ciudadanía.”
“deberíamos empezar porque el liderazgo político fuera más allá del puro partidismo. A eso ayuda no haber sido elegido a dedo candidato por el aparato de tecnócratas de un partido que te coloca en una lista, sino haber sido votado directamente por ciudadanos en asociaciones de electores.”
“La ciudadanía supera a la tribu: naces en tu tribu por azar, pero tu ciudadanía la eliges. Esa religión civil evita que las demás religiones nos dividan y nos permite superar el tribalismo de etnias y territorios. Si la ciudadanía en vez de mezclarse, se tribaliza, sucede lo de los Balcanes.”
“Celebrar un original y pacífico "día de la interdependencia" para "subrayar ante los ciudadanos del mundo cómo ningún país puede existir sin los demás"”.
Sobre la carpeta catalana: sens dubte es perceben algunes millores per part del Govern del PSOE com la cessió de competències de rodalies amb un millor finançament, o en l’aposta per a l’eix mediterrani, i fins i tot en la voluntat d’avançar cap a un tancament d’un bon acord de finançament. També és lloable l’actitud del President Montilla i del Conseller Castells en la fermesa que adopten perquè aquest compleixi amb lo establert a l’Estatut.
Però tot és una mica ferragós, costa massa i desgasta. De totes maneres, així com els dos primers temes –i la gestió de l’aeroport- tindrien encara recorregut doncs no depèn només de l’estatut sinó fonamentalment de voluntat política, el tancament d’un acord de finançament que no sigui el que realment necessita Catalunya i que s’acosti a sistemes federals com el canadenc o alemany, en una lectura àmplia del text estatutari, significarà que entri en via morta la vertebració d’aquest estat federal impulsat per PSOE i PSC, i seria una llàstima. Difícilment es replantejaran una nova negociació entre ells, excepte que no es planteji com una passa intermitja. Aquest sistema significaria establir una mena de concert federal de forma que per als serveis bàsics hi hagués igualtat per càpita com a mínim, i que després d’una aportació a la solidaritat que hauria d’aproximar-se al límit del 4% (es verbalitzi com es verbalitzi) del PIB (tal com succeeix a Alemanya a l’empara de principis constitucionals) la resta pogués ser de lliure disposició dels catalans.
Però de com es percep el procés de negociació dubto que aquest arribi a ser el resultat final, a menys que les proporcions en la participació dels recursos poguessin sumar 150%.... Però si ho fos, seria un error no incloure en el pacte CiU (i perquè no al PP) o que CiU ho rebutgés, i donar així casi per tancat un model útil durant molts anys. Si finalment no fos així, jo del PSC em plantaria i impulsaria un projecte federal més radical per a un acord català ampli en aquest sentit, no tant per anar en contra del PSOE o d’Espanya, sinó per proposar aquest nou model com a útil per Catalunya i Espanya.
En quant al tripartit, crec que la societat catalana necessita un pacte més ampli i coherent per a governar Catalunya i articular la seva vertebració amb Espanya, incorporant a CiU després d’una renovació i reforçament de projecte per a Catalunya. I a Madrid, un acord d’estabilitat amb el PSOE amb els nous components del govern a Catalunya seria l’equilibri òptim des d’un lideratge de projecte també. El que crec no desitjable és una suma d’interessos de partits que en determinats casos estan sortint caríssims a les butxaques dels ciutadans. Per exemple, càrrecs i viatges, subvencions no gaire transparents i assessoraments de vicepresidència que serveixen per a col·locar i finançar els amics i la família, malgrat que la idea de les Ambaixades com a instrument de canalització de la projecció exterior de Catalunya pugui ser encertada.
En el darrer minut... la Llei d’educació. Ningú no diu que la Llei no sigui un avenç molt important en la millora i estabilitat del nostre sistema educatiu, ben al contrari. Però no sé si la millor manera d'engegar-lo és amb la majoria dels qui l’han d’aplicar, els professors, en contra.
Dades personals
- Teresa Sandoval
- Em considero demòcrata perquè penso que la sobirania i la força rau en les persones, liberal perquè estimo la llibertat, i progressista perquè el progrés i la cultura han d'arribar a tots els racons i a tothom per fer-nos una mica més lliures. Aposto per les estratègies globals, transnacionals, mundials, europees, regionals... i pel diàleg en la resolució de conflictes. Però aposto per la proximitat en les decisions que marquen la nostra vida quotidiana, la gestió dels nostres potencials, fomentant les aliances estratègiques per fer avançar els canvis, per fer emergir les idees i gestionar el nostre destí. Crec en la corresponsabilitat dels projectes compartits, en la implicació de cadascú de nosaltres en un projecte vital.