9 preguntes, 9 respostes davant el nou model de finançament

A falta de llegir amb deteniment les 76 pàgines del document de finançament autonòmic presentat per la Vicepresidenta 2ª del govern, voldria traslladar les meves primeres reflexions a partir del que s’ha explicat a través dels mitjans de comunicació:

És aquest el model que haurà d’estar vigent per als propers 25 anys acabant durant un temps substancial el debat de l’encaix financer de Catalunya i Espanya amb suficient capacitat d’autogovern i cobertura de les necessitats dels catalans?
- No, mentre el model no satisfaci els nacionalistes (que no s’acabin consolidant com independentistes) o federalistes més radicals (més enllà dels interessos partidistes). Aquesta “convergència” no es produirà fins que no s’articuli un model que s’apropi a una mena de concert solidari que deixi el gruix dels ingressos de lliure disposició per decidir o codecidir des de Catalunya, en una estratègia compartida amb Espanya i Europa, limitant la solidaritat i l’aportació als recursos del Estat espanyol a un percentatge raonable de la nostra renda que redueixi més encara el dèficit fiscal. No en va, la principal discriminació i insolidaritat territorial es produeix amb els concerts del País Basc i Navarra, que haurien de col·laborar també a la solidaritat.

És aquest un model que facilita aquest procés?
- És un punt de partida si s’aprofiten tots els seus mecanismes i tot el potencial de l’estatut.

Quines son les bondats del nou model?
- La part de la recaptació dels impostos que es queden a Catalunya i es destinen a la solidaritat (3/4 parts) serveixen exclusivament per finançar els serveis bàsics de tots els territoris en funció de la població –ponderada-. L’objectiu seria una igualtat de recursos per càpita de forma que tot ciutadà rebi – per aquests serveis bàsics- el mateix independentment de on visqui. La resta d’aquests recursos impositius es queden a Catalunya. Es te en compte doncs l’esforç fiscal.
- Els recursos addicionals – competències no comuns, fons de cooperació i fons de competitivitat- es posen des del Estat Central, de forma que es combina la solidaritat horitzontal (entre territoris) per serveis bàsics i el finançament vertical (del Estat cap als territoris), tal com es fa a altres països federals.
- És sobretot com a conseqüència d’aquests fons addicionals i de la part proporcional de la recaptació dels impostos cedits que es queden a casa que Catalunya queda considerablement per sobre de la mitjana en recursos per càpita.
- El resultat del sistema representa un increment molt substancial dels recursos.

Quins son els problemes del nou model?
- Que és excessivament complex.
- Que un excés de ponderació de la població desfavorable als interessos de Catalunya pot neutralitzar els fons especials addicionals i la part corresponent a un major esforç fiscal si no es dota suficientment el fons per a la competitivitat.
- Els fons per a la competitivitat i per la cooperació tenen un excessiu component igualador, i no un component de prima als que més recapten o més renda tenen en el cas del de competitivitat (es tracta d’incentivar-la, no d’evitar-ne la pèrdua).
- Que, en el cas de que s’incrementés el cistell d’impostos o es limités les aportacions en funció de la renda, caldria tornar a considerar les proporcions de la destinació de la recaptació dels impostos.

És l’acord firmat un bon acord i calia dir sí?
- Sí, si es fa com un avenç que multiplica per 8 els recursos vigents i es mantenen expectatives de millora, i tenint en compte la dificultat d’encaixar tots els interessos i les principals reivindicacions de Catalunya.

Obre una nova etapa?
- Permetrà treballar més en el projecte Catalunya endins encara que caldrà seguir avançant en un model més federalitzant.

CiU s’hauria d’incorporar al sí?
- Sí, quan al final el resultat de l’acord significa un increment tant substancial de recursos (encara que no es pugui considerar el més òptim) que permet avançar en els projectes per a Catalunya i Espanya i no només parlar dels recursos disponibles.

És el blindatge del tripartit?
- No necessàriament. Queden temes encara per resoldre i una estratègia independentista acabarà sent incompatible amb la federal. També ara, més que mai, es poden posar de manifest les contradiccions al sí del tripartit en quant als problemes i projectes quotidians.

Cal estar satisfets?
- Sí, d’una banda, donades les circumstàncies. No per una altra, doncs després de tants estires i arronses, podia ser un model més definitiu. Però a Espanya li falta una defensa sense embuts i més desacomplexada d’un nou model de desenvolupament global i de convivència més modern basat en un sistema real multipolar (al menys bipolar), que permeti, fins i tot, la reforma de la Constitució.