Pactes nacionals

Els grans pactes de país estan pensats més en clau de perdurabilitat en el temps i estabilitat que en clau de beneficis electorals en el curt, de forma a sobreviure als canvis de govern en benefici dels ciutadans.

Aquests pactes han de ser majoritaris, comptant amb el vistiplau dels diferents agents socials, i el màxim de suport polític. Així se n’han signat de diferents en aquest mandat. Però també així es va fer amb la Llei d’Educació (encara que penso que caldria incorporar-hi el sindicat de professors, la USTEC, com un dels agents socials necessàriament a implicar), malgrat que ICV es despengés.

Fa poc, el govern va presentar el seu pacte nacional d’infraestructures deixant sense concretar un projecte clau pel desenvolupament econòmic del nostre país, el quart cinturó, endarrerit –malgrat tenir-ne el finançament- durant anys per discrepàncies amb determinats sectors ecologistes de la societat i al sí, en aquests moments, del govern tripartit.

Fa uns dies, CiU va proposar un acord amb el PSC per desblocar aquest inacabable culebrot, i procedir així a un ampli acord polític per tirar endavant aquesta obra necessària. Cal fer-la amb el màxim de cura amb l’entorn i el paisatge, i per això cal estar oberts a quantes millores siguin possibles, però cal fer-ho de forma que compleixi amb els objectius d’absorció de trànsit que el fan necessari.

Si el pacte va ser possible en l’àmbit de l’educació, el tema de les infraestructures és tant important que mereix recollir l’oferta de CiU al respecte.

Poden ser aquests pactes el preludi d’una opció de govern diferent del actual? La transversalitat política (CiU – PSC o PSC - CiU) Catalunya endins respon a un possible acord de calat capaç de fer front a reptes importants. És en aquest sentit que també deia, en el blog que vaig escriure abans de vacances, que no es pot simplificar les properes eleccions catalanes entre tripartit i CiU. Altres opcions son possibles entorn a l’acord PSC-CiU. Encara que també entorn a CiU – ERC. O CiU - PPC. O noves opcions electorals. Però també he dit sovint, que lo important en aquests moments i de cara al futur, és el projecte que tirar endavant que motivi els ciutadans i no només un acord entre cúpules de partit. Al darrer blog ja deia que és més important definir projectes que articular pactes. En aquest sentit recullo les reflexions que feia Ferran Mascarell a un article al diari Avui entorn a una Catalunya que valgui la pena.

Al igual que ha de poder ser-ho des de la perspectiva del govern espanyol entre PSOE i CiU. Per això, ambdues formacions han de tenir prou cintura per desgranar allò que és important, i el PSOE decidir si el gir el fa cap al centre (contemporitzant també amb els empresaris) i obrint fins i tot punts d'acord amb el PP, o cap a l’esquerra, apuntalant plantejaments sindicals. Sempre he pensat que l’acord i la implicació de CiU a Madrid era un bon plantejament, si es feia també compartint projecte i no negociant només contrapartides. Això no treu que el PSOE hagi d’ampliar el seu espai propi a sectors liberals en el plantejament del seu discurs.

I el factor nacional? La carpeta catalana a Madrid ha de ser plantejada des d’una majoria catalana i assumida com a pròpia pel govern espanyol, i no ser només moneda de canvi de determinades formacions polítiques. I en quant al projecte de futur, de la nostra estratègia Catalunya enfora, cal un debat sincer al sí del catalanisme. I per això em remeto als meus dos darrers blogs.

Finalment una reflexió respecte a la relació PSC – PSOE. M’he pronunciat sobre aquest tema que la gràcia de tenir un projecte que abasti Catalunya i Espanya era poder defensar aquest mateix projecte aquí i allà que representés un nou plantejament de les relacions entre Catalunya i Espanya i de progrés. Però si les discrepàncies s’instal·len, seria una llàstima que aquesta veu diferenciada no es pogués plasmar al sí del Parlament espanyol, i no deixant només a altres partits la defensa d’interessos catalans i espanyols des d’altres perspectives.