Del llarg article del darrer blog, m’agradaria traslladar algunes conclusions:
- Que la carpeta catalana no està tancada és obvi quan, malgrat el darrer acord de finançament la nostra aportació a la solidaritat representa encara un percentatge massa alt de la nostra riquesa (quan el País Basc n’està exempta, i ara ho vol blindar per a garantir el suport als Pressupostos del Zapatero), tenim dificultat per gestionar impostos que ens permetrien afrontar millor les nostres competències (és a dir, la prestació de serveis als nostres ciutadans) o se’ns qüestiona una cosa tant obvia com el lideratge de la gestió de l’aeroport del Prat i del disseny estratègic de les nostres grans infraestructures.
- Per tant, el debat polític a Catalunya encara gira entorn als dos eixos: el nostre “encaix” Catalunya enfora, i el nostre projecte Catalunya endins. Això dificulta enormement analitzar ofertes electorals i pactes de govern.
- Un excés de debat entorn als instruments d’autogovern i d’identitat nacional desmotiva la seva reivindicació, doncs molts no ho entenen encara com una millora del nostre benestar.
- El problema és però que, del nostre “encaix” Catalunya enfora en depèn també el projecte Catalunya endins. Però no és la mateixa estratègia avançar cap a una sortida independentista que cap a una de caire federal, doncs una tendeix a separar-se i l’altra a conviure en millors condicions. Per tant, a Catalunya hem de decidir si els esforços (titànics en ambdós casos) els dediquem a pensar una estratègia intel·ligent per reforçar el nostre paper a Espanya i a Europa, o a autoproclamar-nos República independent. Fins que aquest punt no estigui resolt (i aquí estic d’acord amb Carretero) serà difícil definir una estratègia Catalunya endins sòlida i efectiva. Per tant, crec urgent un debat sincer al respecte que pogués acabar en un referèndum, referèndum que, probablement i com proposa Antoni Franco, també caldria fer, al revés, a la resta d’Espanya: si ens volen o no amb un nivell òptim d’autogovern. Crec fins i tot que haurien de ser els partidaris de l’encaix intel·ligent a Espanya (federalitzant) i a Europa que el promoguessin, no deixant la iniciativa als independentistes que generen les reaccions dels nacionalistes espanyols. La pregunta podria ser “Esteu d’acord en millorar els serveis als ciutadans i gestionar més els nostres recursos aprofundint la nostra capacitat d’autogovern a una Espanya i Europa de perfil federal?”
- Això no vol dir que no calgui treballar o incidir en el debat sobre el què fer Catalunya endins, i com actuar des de la perspectiva d’implementar un projecte de progrés, modern i centrat, i d’impulsar, com deia, una revolució democràtica, una manera diferent d’entendre la política.
- Això tampoc vol dir que no haguem de tenir posicions unitàries o el màxim de majoritàries en temes que ens interessen: l’aeroport, la resposta –si de cas- a la Sentència del Tribunal Constitucional, que, segons quina sigui, caldrà plantejar la reforma de la Constitució o la voluntat política d’una lectura diferent...
- En aquest sentit, crec que la carta lliurada al Ministre de Foment per part de la Fundació Catalunya Europa sobre la proposta de gestió majoritària dels interessos catalans de l’aeroport del Prat podria servir de referent per aglutinar les voluntats catalanes, obrint la recollida de noves adhesions.
- No sent independentista, però sent progressista i liberal, seria partidària d’una oferta de govern o electoral coherent que apostés per treballar intel·ligentment per un encaix de caire federalista a Espanya i Europa, fruit d’un model de progrés radicalment democràtic, liberal i social acord amb la realitat del segle 21. Una tercera via, que obri aquest debat a Espanya i Europa.
- I això com es fa, en el mig termini? Prefereixo primer debatre el què cal fer. Per això m’agrada la invitació de la “causa comuna” a debatre obertament sobre aquests temes trobant espais d’acords per definir un projecte. I crec que la Casa Gran del catalanisme hauria de fer-ho també, i no ser simplement una casa d’acollida. Com crec que també caldria obrir el debat en àmbits polítics menys identificats amb els partits.
- I en el curt, en la gestió del dia a dia? La crisi mana, i els pactes han d’imposar-se i les decisions prendre’s, amb eficàcia, allunyades de radicalitats gratuïtes malgrat la llarga pre-campanya electoral que tots els partits catalans semblen haver engegat. En general, penso que el PSOE i PSC han de reforçar el vessant liberal i, si de cas, recolzar-se més en una CiU més partidària del pacte a Madrid i en un PSC més contundent i radical en els seus posicionaments federals, fent sentir la seva veu al respecte, si volem centrar els debats que ara prenen una deriva excessivament escorada a l’esquerra, alhora que es prenen solucions estructurals.
- A Espanya cal facilitar (d’una banda i altra) els grans acords estratègics per fer front, sobretot, a la sortida de la crisi. I no parlo només de polítiques laborals o de rendes, parlo també d’estratègies territorials.
- Finalment, és important traslladar als ciutadans una oferta innovadora, realista però engrescadora, allunyada d’un possibilisme conservador i d’una utopia irrealitzable, que s’allunyi de consolidar dualitats socials que no responen a la realitat i retorni una certa vinculació de la ciutadania a la política (ja no dic il·lusió).
Dos apunts finals:
- Un record especial als malalts d’Alzheimer i els seus familiars avui que se’ls hi dedica el dia. Tot l’ajut i la recerca és imprescindible.
- Un aplaudiment a Juanes que ofereix la música com a estri del diàleg i la comunió cívica i ciutadana, en aquest cas, dels cubans entre ells i amb la resta del mon.
