Dissabte passat, alliberada de càrregues familiars, vaig anar a veure Àgora i he de confessar que em va captivar i fer reflexionar. Penso que malgrat estar ambientada al segle IV a Alexandria, molts aspectes es poden traslladar, desgraciadament, al mon en el que vivim. Algunes crítiques la descriuen com a freda, com que no emociona suficientment l’espectador, o no prou fidel a una realitat històrica més complexa. Potser és perquè quedi ben palesa la cruesa dels fets agafant com a fil conductor el paper de la dona en un mon que no les reconeixia. Jo no la vaig valorar perquè m’emocionés, sinó per relatar-me uns fets des de les contradiccions dels humans, despullats, precisament, dels sentiments. Només Davos, l’esclau, es deixa portar més per les seves emocions.
Davant la tesi “es más lo que nos une que lo que nos separa” com a “germans” –com a ciutadans- d’Hypatia, acaba triomfant la guerra fonamentada en les diferències per assolir el poder, utilitzant la religió com a arma llancívola -destructora de persones i cultura- en mans d’uns fanàtics que aprofiten la desesperació d’una població marginada, i posant de manifest la misèria humana quan es tracta de mantenir-se en el poder. Els que hi eren i encara no s’havien “convertit”, reneguen de les seves creences per mantenir la cadira o guanyar-ne una, però la perden igualment quan, en nom de la religió, s’utilitza el sacrifici d’Hypatia, que encara es manté fidel als seus principis, per fer aflorar les contradiccions humanes. Entretant, els jueus van ser aniquilats i exiliats per aquells a qui van ajudar a fer-se amb el poder. La coherència d’Hypatia, fidel també a la seva voluntat de dedicar-se a la ciència abans de perdre la seva identitat al que estaven avocades les dones que es casaven, perd davant el fanatisme, la guerra i les intrigues del poder. Crec que sobren els comentaris sobre l’actualitat de l’argument. Que cadascú el contextualitzi on vulgui, en l’àmbit religiós, del individu, nacional, corporatiu, local, regional o internacional.
L’oportunitat amb Obama
Però potser és el marc del actual conflicte a l’orient mitjà, o els reptes de la globalització, un dels que més pot contextualitzar el rerefons de la pel·lícula. Per això crec que les idees subjacents de la Unió per la Mediterrània, i també de l’Aliança de Civilitzacions en el seu moment, en el sentit de la tesi d’Hypatia de trobar allò que ens uneix més que allò que ens separa per preservar la pau i resoldre problemes, son un bon principi que ha de regir les relacions internacionals avui i per gestionar les diferències des de la pau, la llibertat, el progrés, l’equitat i els drets humans. He de dir que, quan l’Aliança de civilitzacions, les postures al sí de l’anomenat mon occidental eren tant distants que pensava la feien pràcticament inviable: uns amb la guerra i l’unilateralisme (bàsicament EEUU i els seus aliats) i l’altre amb el diàleg i la multilateralitat (majoritàriament a Europa). Calia abans, una aliança estratègica al menys entre els demòcrates.
Avui Europa i EEUU, demostrat el fracàs de la guerra d’Iraq, conflueixen més en els objectius i en els instruments i tenen l’oportunitat de treballar plegats en un nou ordre internacional implicant tots els actors des d’interessos comuns i des del diàleg, lluny de fanatismes que porten a la viloència i la intolerància. La Presidència espanyola de la UE i l’entrada en vigor del Tractat de Lisboa han de significar-ne un impuls. Barcelona és una bona plataforma, però Europa necessita més que mai una sola veu i estratègies compartides.
Davant la tesi “es más lo que nos une que lo que nos separa” com a “germans” –com a ciutadans- d’Hypatia, acaba triomfant la guerra fonamentada en les diferències per assolir el poder, utilitzant la religió com a arma llancívola -destructora de persones i cultura- en mans d’uns fanàtics que aprofiten la desesperació d’una població marginada, i posant de manifest la misèria humana quan es tracta de mantenir-se en el poder. Els que hi eren i encara no s’havien “convertit”, reneguen de les seves creences per mantenir la cadira o guanyar-ne una, però la perden igualment quan, en nom de la religió, s’utilitza el sacrifici d’Hypatia, que encara es manté fidel als seus principis, per fer aflorar les contradiccions humanes. Entretant, els jueus van ser aniquilats i exiliats per aquells a qui van ajudar a fer-se amb el poder. La coherència d’Hypatia, fidel també a la seva voluntat de dedicar-se a la ciència abans de perdre la seva identitat al que estaven avocades les dones que es casaven, perd davant el fanatisme, la guerra i les intrigues del poder. Crec que sobren els comentaris sobre l’actualitat de l’argument. Que cadascú el contextualitzi on vulgui, en l’àmbit religiós, del individu, nacional, corporatiu, local, regional o internacional.
L’oportunitat amb Obama
Però potser és el marc del actual conflicte a l’orient mitjà, o els reptes de la globalització, un dels que més pot contextualitzar el rerefons de la pel·lícula. Per això crec que les idees subjacents de la Unió per la Mediterrània, i també de l’Aliança de Civilitzacions en el seu moment, en el sentit de la tesi d’Hypatia de trobar allò que ens uneix més que allò que ens separa per preservar la pau i resoldre problemes, son un bon principi que ha de regir les relacions internacionals avui i per gestionar les diferències des de la pau, la llibertat, el progrés, l’equitat i els drets humans. He de dir que, quan l’Aliança de civilitzacions, les postures al sí de l’anomenat mon occidental eren tant distants que pensava la feien pràcticament inviable: uns amb la guerra i l’unilateralisme (bàsicament EEUU i els seus aliats) i l’altre amb el diàleg i la multilateralitat (majoritàriament a Europa). Calia abans, una aliança estratègica al menys entre els demòcrates.
Avui Europa i EEUU, demostrat el fracàs de la guerra d’Iraq, conflueixen més en els objectius i en els instruments i tenen l’oportunitat de treballar plegats en un nou ordre internacional implicant tots els actors des d’interessos comuns i des del diàleg, lluny de fanatismes que porten a la viloència i la intolerància. La Presidència espanyola de la UE i l’entrada en vigor del Tractat de Lisboa han de significar-ne un impuls. Barcelona és una bona plataforma, però Europa necessita més que mai una sola veu i estratègies compartides.
