Reflexions després de vacances.

El problema de no escriure durant un temps i ràpid, és que s’acumulen els temes d’actualitat, i ja he hagut de canviar dues vegades el seu contingut. Com sempre faig en aquestes ocasions, dedicaré un breu comentari a cada un d’ells tot i dedicant-ne un proper a una reflexió global. Tot i així, em disculpareu si aquest és especialment llarg.

A.- Constitucional, Estatut i Referèndum

1. la Sentència del Tribunal Constitucional.

Especular sobre la reacció a una Sentència que encara no s’ha produït a cops de filtracions en alguns diaris, té, d’una banda, l’aspecte positiu de “pressionar” el Tribunal Constitucional, però, d’altra banda, abonar la confusió i el desinterès de molts ciutadans respecte als temes lligats a l’autogovern que segueix sense entendre’s massa com un tema que afecta directament als interessos de la ciutadania. Cal apuntar iniciatives possibles i la necessitat d’una resposta contundent majoritària si es dona una interpretació restrictiva de l’Estatut o elimina alguns dels seus preceptes, però no convertir-lo en el “colebrot” de l’estiu.

Personalment penso que un Tribunal Constitucional no hauria de pronunciar-se sobre un tema que ha estat ja referendat per la ciutadania després d’un acord polític dels Parlaments, que l’han considerat prèviament constitucional. I si finalment el Constitucional devalua aquest acord emparat pel suport ciutadà, s’haurà de denunciar i entendre que el marc constitucional d’ara en la seva interpretació d’avui no empara prou la realitat social i política actual ni la voluntat política i ciutadana. I la denúncia no hauria de ser només de Catalunya, sinó d’aquells que l’han votat als Parlaments espanyols (Congrés i Senat). Voldria dir que això ens aboca a la independència o a un conformisme amb el que ja hi ha? No necessàriament. Voldria dir que hauria d’haver una opció constitucional entre el sistema autonòmic actual i la alternativa independentista, que avalés un model de convivència de caràcter federal radical d’acord amb la complexitat i diversitat de realitats territorials, que respongués sobretot a una estratègia espanyola i europea, cultural, d’atenció a la ciutadania i al desenvolupament econòmic més acord amb la realitat del Segle 21. Caldria així una modificació estratègica de la realitat espanyola que donés pas a una reforma de la Constitució.

Aquest canvi d’estratègia en el marc d’aquesta nova realitat, s’hauria de plantejar també al sí de la societat catalana, civil i política, respecte al nostre futur i al nostre model de creixement i convivència, i respecte a la nostra vinculació amb Espanya, la nostra obertura a Europa, analitzant pros i contres, i la manera de fer-la quallar en una Espanya i una Europa no procliu ara a gaires canvis en aquesta línia, traslladant aquest debat a la resta d’Espanya i a Europa.

Personalment penso que, apostar per la independència, tot i ser una opció legítima i que pot actuar de pressió davant l’estat espanyol com avís de desafecció si no canvien les coses, produeix alhora l’efecte contrari, que és la major desafecció encara d’Espanya cap a Catalunya, que ens perjudica més que ens afavoreix: radicalitza, atiat per interessos partidistes i econòmics que la premsa abona, posicions que no responen majoritàriament a la voluntat i els interessos dels catalans, ni, crec, del conjunt dels ciutadans espanyols. Una sospita de que la independència pot ser el sentit majoritari dels catalans, agreujarà la voluntat de control del Estat central i dificultarà més encara les possibles polítiques que interessen els catalans, i la seva participació en els afers espanyols i europeus, donant més artilleria al maniqueisme mediàtic i polític.

2. el referèndum d’Arenys de Munt.

Primer. Tothom ha de tenir dret a consultar a la ciutadania el seu posicionament sobre una tema d’interès públic. Avui sobre la independència, demà sobre l’avortament o les centrals nuclears, o els molins de vent a l’Empordà, encara que no abastin temes competencials del territori. Cal distingir però si la consulta és impulsada per una organització privada o per una entitat pública. Aquí, la consulta ha estat promoguda per una entitat privada i recolzada (que no impulsada), per l’Ajuntament. En aquest cas no és vinculant.

Segon. La intervenció de la Justícia. La judicialització d’aquest tema li ha donat més volada de la que realment hauria d’haver tingut, i ha afavorit la polarització en alternatives radicalment oposades: la independència i les rèmores del franquisme, el que no reflecteix, òbviament, la realitat diversa de la societat catalana. Tenint en compte que l’Ajuntament només donava suport a la consulta i no la impulsava, no s’hauria d’haver portat als tribunals.

Tercer. Crec necessari a Catalunya un referèndum d’autodeterminació que aclareixi la voluntat majoritària respecte a la relació amb Espanya. En aquest sentit, no es pot ser independentista de debò (i no de reacció, que es reconduible si es canvien les condicions), i alhora apostar per la vertebració òptima amb Espanya. Per això no és bo frivolitzar sent ara sí ara no independentista. Qui ho sigui que ho defensi, i qui no ho sigui també, produint-se així un debat que pot confluir o no, que ens pot portar, o no, a accions conjuntes. En aquest sentit, al sí de CiU, i, fins i tot, al sí d’ERC, haurien de triar, i no ser una mica de tot. Aquí es veurà si la finalitat última del nacionalisme és realment la independència, o, tal com promou el catalanisme, un òptim encaix a Espanya i Europa, útil pel progrés dels catalans.

I quart. El paper del PSOE. Novament el PSOE no ha defensat amb prou contundència el que promou. Lluny de treure importància a la consulta (i no titllar-te de “despropósito” o “d’inconstitucional”) i de defensar que la millor manera de lluitar contra aquesta minoria (encara) és la defensa del model estatutari i avançar en un nou marc federal i no l’arcaic del PP que indirectament alimenta la independència, s’ha arrenglerat de nou en el discurs del PP.

3. L’altra pota del catalanisme

Però no hem d’oblidar que el catalanisme te un component de vertebració ciutadana al sí de Catalunya i un projecte de progrés al sí del nostre país. És doncs indispensable, en el marc dels temes “Catalunya enfora” i al marge d’ells també, centrar el debat i els projectes perquè Catalunya aprofiti tot el potencial territorial, humà i emprenedor, per crear les bases d’un creixement que torni a crear riquesa i llocs de treball de qualitat, més cívica, sent capdavantera d’aquest nou model del segle 21. I el més important, donar la volta a la desafecció política de la majoria de ciutadans que es queden a casa a l’hora de votar, de la mà d’una revolució democràtica amb una nova llei electoral i amb una reformulació de l’exercici de la política més propera i transparent, més oberta.

B.- Crisi política i econòmica.

1. vergonya aliena

Vaig assistir al Parc de la Ciutadella a festejar amb el meu fill la Diada Nacional de Catalunya que tenia com a fil conductor la Mediterrània, en al·lusió a la Secretaria de la Unió per a la Mediterrània que recau a Barcelona. És del tot conegut que un dels esculls més important de la regió és el conflicte àrab israelià que necessita de diàleg, negociació política i acostament de les dues societats, i que la nova Unió per a la Mediterrània hauria de jugar un paper important en nom de la UE.

Doncs ICV, aquells que s’omplen la boca d’interculturalitat i de diàleg, va fer el més flac favor a la causa palestina boicotejant, amb xiulets, el Cant dels Ocells de Noa i una orquestra àrab, doncs va aconseguir la unanimitat dels assistents en contra del boicot i els símbols palestins, i radicalitzar les posicions entre propalestins o proisraelians. És aquesta la imatge que ha de transmetre de Barcelona com a seu de la Unió?. ICV va fer el divendres el que va fer amb la Constitució Europea: per marcar paquet d’esquerres dinamiten les opcions progressistes i estratègiques en itnerès dels ciutadans. I la intervenció de Noa, emotiva...

I ja –com diuen els castellans- “para rizar el rizo”, és esquizofrènic xiular i aplaudir al mateix temps, estar a l’oposició i al govern al mateix temps... Aquí també cal decidir-se...

2. El debat sobre la situació econòmica i la deriva del PSOE.

Primer. Coincideixo amb tots aquells que diuen que ara no és el moment de pujar impostos, des del Conseller Castells i altres opcions polítiques fins a la majoria d’economistes i ciutadans de seny, i és una temeritat fer-ho només per garantir el suport de l’esquerra als Pressupostos o la pau social, vil xantatge dels sindicats. Pitjor encara si és per convenciment ideològic. És obvi que caldrà dissenyar i aplicar accions que eixuguin el dèficit que s’està creant, però això només es podrà fer seriosament quan repunti l’economia, sinó el que es fa és afegir llast a les empreses que intenten sortir-ne i a la classe mitja que pot estirar del consum o l’estalvi.

Segon. Fruit d’aquest xantatge estan també aturades les reformes estructurals, entre elles les del mercat laboral. Incomprensiblement, el principi d’acord que en el seu dia semblava que havien assolit el PSOE i Duran sobre unes bases per abordar aquestes reformes, va caure i el PSOE es va llençar als braços de l’esquerra més ortodoxa. Avui més que mai, cal un gran pacte d’estat, polític i social.

L’esquerra que vol ser moderna i abastar el centre progressista, s’ha de replantejar el seu projecte des d’una nova perspectiva de progrés que no classifiqui la societat entre bons i dolents, i implicar també liberals, humanistes i republicanistes. Si no ho fa, o facilitarà un rearmament de la dreta, o la creació d’un espai central i de progrés en el que confluirien sectors de diferents opcions polítiques, fonamentalment de CiU i PSC a Catalunya i amb el PSOE a Madrid, que podria començar per un pacte de govern o una aliança electoral, opcions per les quals sempre he tingut una certa simpatia.

Finalment, el PP no està exempt de culpa, doncs si be per una banda proposa l’acord, per l’altra posa condicions de partida que el fa difícil.

3. incivisme i prostitució

L’altre tema de debat protagonista ha estat l’ocupació de l’espai públic per pràctiques remunerades en la pràctica del sexe.

Dos eixos sobre el que cal actuar: la prostitució i el civisme a l’espai compartit per la ciutadania.

En aquest sentit, en el seu moment, i en un article a e-noticies, ja vaig defensar el projecte de la Consellera Tura per gestionar pragmàticament la realitat de la prostitució al nostre país. De la mateixa manera, i en el moment en que es va publicar la ordenança del civisme, també vaig traslladar el meu escepticisme en la seva aplicació si no hi havia una conscienciació i complicitat ciutadana sobre la necessitat del seu compliment.

Finalment, no es pot acusar el turisme low cost d’aquest problema. Tots som consumidors de turisme low cost malgrat que cal fomentar que l’un i l’altre estiguin atrets per una oferta de qualitat. El problema és de turistes cívics i incívics i de que la ciutat faci bandera del bon comportament a la ciutat (no només amb ordenances).