El concert i els pressupostos
He de dir que, en part, tinc una certa enveja dels bascos, sinó fos, òbviament, per l’existència de ETA. Tenen la capacitat de gestió dels seus recursos i de decisió sobre les seves infraestructures estratègiques interiors. Però sobretot tenen una unitat aclaparadora a l’hora de defensar-ho. Aquí sí que s’aplica la tesi d’Hypatia de que és més el que els uneix: totes les forces polítiques van a una quan es tracta de defensar els interessos econòmics i competencials del territori. Fins i tot els parlamentaris del PP bascos s’absenten en la votació del blindatge del concert econòmic, trencant així la disciplina de vot... Serem capaços des de Catalunya de fer-ho quan els nostres interessos com a país (com per exemple la gestió de l’aeroport del Prat) compartits des de la societat civil fins a –en el fons- tots els partits polítics d’aquí, són ignorats o frenats? I, insisteixo, perquè ningú diu res a la principal discriminació territorial a Espanya? Perquè no defensem també unànimement la possibilitat de gestionar els nostres recursos i les nostres infraestructures estratègiques interiors, amb arguments contundents?
Encara que seria una llàstima haver de plantar-se o concebir-ho com un intercanvi de cromos per aprovar lleis, i, en particular, la llei de pressupostos. Seria millor ser el fruit d’una actitud receptiva com a part d’una estratègia amb perspectiva de futur. Però les contrapartides canàries i basques no ho son per millorar uns pressupostos que afecten tots els ciutadans, sinó per comprar uns vots. M’agradaria doncs que en el que queda de debat pressupostari les esmenes acceptades o no, ho fossin perquè milloren els pressupostos fent-los més útils i justos per al període de crisi que vivim, i que les competències i finançaments territorials fossin la conseqüència d’una nova estratègia territorial i de desenvolupament econòmic més eficient, no per la necessitat de “comprar” vots...
Una nova oportunitat?
Pot haver-hi una nova oportunitat per a que ETA deixi les armes? La voluntat per part de dirigents d’Herri Batasuna de defensar seriosament un projecte independentista des de la política democràtica i la conseqüent necessitat de l’abandó de la violència, no ha de caure en sac trencat. Comparteixo el criteri de la Gemma Calvet que si hi ha una sortida per aquesta via és amb Arnaldo Otegui.
Les infraestructures
És hora de felicitar el Conseller Nadal per impulsar un gran pacte d’infraestructures que sens dubte representa un nou mapa vertebrador de Catalunya que ens aproparà com a ciutadans i reequilibrarà el territori, donant més oportunitats a ciutadans i territoris que avui quedaven “penjats” per manca de comunicacions, o de comunicacions excessivament centralitzades. Però és cert també que dos aspectes importants queden en qüestió per manca de definició o manca de consens: el famós quart cinturó (CiU, PP i Foment del Treball no hi son d’acord) i l’estratègia de l’abastiment de l’aigua (col·lectiu d’empresaris que van plantejar opcions alternatives o complementàries). Seria important avaluar aquestes discrepàncies per acabar de reblar el clau. I recuperant el primer punt, potser hauríem de treballar plegats per tenir més capacitat de gestió sobre les nostres infraestructures estratègiques.
Un apunt final sobre l’avortament
Respecto moltíssim les persones que es van manifestar contra la nova proposta de llei de l’avortament diumenge passat. Però no comparteixo que aquest projecte de llei sigui considerat com una cortina de fum per desviar el debat de la crisi o només com una tàctica de confrontació amb l’església. La llei vigent pactada fa més de vint anys s’ha demostrat difícil de gestionar correctament, i cal doncs dotar d'un marc legal estable i transparent per donar resposta a una realitat social existent, no volguda, que a la pràctica i quan malauradament es planteja el cas, no entén ni de dretes ni d’esquerres. La maternitat ha de ser desitjada pel be del fill i això requereix una llei de terminis en les primeres setmanes de gestació. Cal segur, ajustar temes conflictius d’acord amb els experts mèdics i ampliar els criteris informatius i d’assessorament. Però la decisió (el dret a decidir) ha de recaure fonamentalment sobre qui recaurà la responsabilitat, per a tota la vida, de tenir-ne cura. La recerca d’un nou consens no pot desvirtuar aquest principi i dret que al final qualsevol podrà gestionar segons la seva consciència.
He de dir que, en part, tinc una certa enveja dels bascos, sinó fos, òbviament, per l’existència de ETA. Tenen la capacitat de gestió dels seus recursos i de decisió sobre les seves infraestructures estratègiques interiors. Però sobretot tenen una unitat aclaparadora a l’hora de defensar-ho. Aquí sí que s’aplica la tesi d’Hypatia de que és més el que els uneix: totes les forces polítiques van a una quan es tracta de defensar els interessos econòmics i competencials del territori. Fins i tot els parlamentaris del PP bascos s’absenten en la votació del blindatge del concert econòmic, trencant així la disciplina de vot... Serem capaços des de Catalunya de fer-ho quan els nostres interessos com a país (com per exemple la gestió de l’aeroport del Prat) compartits des de la societat civil fins a –en el fons- tots els partits polítics d’aquí, són ignorats o frenats? I, insisteixo, perquè ningú diu res a la principal discriminació territorial a Espanya? Perquè no defensem també unànimement la possibilitat de gestionar els nostres recursos i les nostres infraestructures estratègiques interiors, amb arguments contundents?
Encara que seria una llàstima haver de plantar-se o concebir-ho com un intercanvi de cromos per aprovar lleis, i, en particular, la llei de pressupostos. Seria millor ser el fruit d’una actitud receptiva com a part d’una estratègia amb perspectiva de futur. Però les contrapartides canàries i basques no ho son per millorar uns pressupostos que afecten tots els ciutadans, sinó per comprar uns vots. M’agradaria doncs que en el que queda de debat pressupostari les esmenes acceptades o no, ho fossin perquè milloren els pressupostos fent-los més útils i justos per al període de crisi que vivim, i que les competències i finançaments territorials fossin la conseqüència d’una nova estratègia territorial i de desenvolupament econòmic més eficient, no per la necessitat de “comprar” vots...
Una nova oportunitat?
Pot haver-hi una nova oportunitat per a que ETA deixi les armes? La voluntat per part de dirigents d’Herri Batasuna de defensar seriosament un projecte independentista des de la política democràtica i la conseqüent necessitat de l’abandó de la violència, no ha de caure en sac trencat. Comparteixo el criteri de la Gemma Calvet que si hi ha una sortida per aquesta via és amb Arnaldo Otegui.
Les infraestructures
És hora de felicitar el Conseller Nadal per impulsar un gran pacte d’infraestructures que sens dubte representa un nou mapa vertebrador de Catalunya que ens aproparà com a ciutadans i reequilibrarà el territori, donant més oportunitats a ciutadans i territoris que avui quedaven “penjats” per manca de comunicacions, o de comunicacions excessivament centralitzades. Però és cert també que dos aspectes importants queden en qüestió per manca de definició o manca de consens: el famós quart cinturó (CiU, PP i Foment del Treball no hi son d’acord) i l’estratègia de l’abastiment de l’aigua (col·lectiu d’empresaris que van plantejar opcions alternatives o complementàries). Seria important avaluar aquestes discrepàncies per acabar de reblar el clau. I recuperant el primer punt, potser hauríem de treballar plegats per tenir més capacitat de gestió sobre les nostres infraestructures estratègiques.
Un apunt final sobre l’avortament
Respecto moltíssim les persones que es van manifestar contra la nova proposta de llei de l’avortament diumenge passat. Però no comparteixo que aquest projecte de llei sigui considerat com una cortina de fum per desviar el debat de la crisi o només com una tàctica de confrontació amb l’església. La llei vigent pactada fa més de vint anys s’ha demostrat difícil de gestionar correctament, i cal doncs dotar d'un marc legal estable i transparent per donar resposta a una realitat social existent, no volguda, que a la pràctica i quan malauradament es planteja el cas, no entén ni de dretes ni d’esquerres. La maternitat ha de ser desitjada pel be del fill i això requereix una llei de terminis en les primeres setmanes de gestació. Cal segur, ajustar temes conflictius d’acord amb els experts mèdics i ampliar els criteris informatius i d’assessorament. Però la decisió (el dret a decidir) ha de recaure fonamentalment sobre qui recaurà la responsabilitat, per a tota la vida, de tenir-ne cura. La recerca d’un nou consens no pot desvirtuar aquest principi i dret que al final qualsevol podrà gestionar segons la seva consciència.
