Un virus informàtic no em va deixar enviar el blog que havia escrit divendres, incidint en el cas Millet i el cas Pretòria. Aquell era un blog que reclamava un canvi radical en les formes i en la gestió dels principis democràtics perquè els seus objectius, “el govern del poble”, fossin recuperats i traslladats a les realitats del segle 21, principis avui “segrestats” per cúpules de partits o càrrecs institucionals i per un exercici de la política sovint d’esquenes al ciutadà, o, al menys, al marge del ciutadà. Noves formes de partits, més obertura al ciutadà, nous actors, llistes obertes, nous projectes... tot i recordant que aquestes van ser les propostes amb les que em vaig presentar ja al 1992 amb l’aleshores encara viu CDS, i l’encert d’aquells Ciutadans pel Canvi que van néixer, plens d’il·lusió, el 1999, acompanyant una candidatura d’un partit formal. També deia que aquest canvi és ara més urgent que mai, i que la regeneració havia de traspuar la política. En aquest marc de crisi econòmica i cívica, havia de ser una regeneració social.
Però sense treure el protagonisme d’aquest blog a la regeneració política, les enquestes d’aquest cap de setmana i el debat sobre la Presidència de la UE m’han fet repensar el seu contingut.
De les enquestes, a un any de les eleccions autonòmiques, es desprenen diferents coses: que el tripartit és castigat, que la societat reclama un canvi i li preocupa la corrupció, que el vot en blanc es consolida com el quart partit però que les noves aventures no acaben quallant (Laporta, Reagrupament...).
A les enquestes sembla que aquest desig de canvi el capitalitza CiU, i que ara afloren aquells del PSC als que mai els hi ha agradat un govern amb ERC i preferien la sociovergència. De molts és sabut que aquesta és una fórmula de govern que he defensat sovint. Però ho he fet sobretot com a fruit d’un nou projecte social-liberal, obert, i no tant com un govern de mal menor. I és que el que necessita Catalunya i Espanya no és tant un govern diferent o no, sinó un nou projecte que afronti amb noves expectatives els reptes de la societat d’avui, i un govern que en sigui coherent. Amb empenta. Amb compromís. I és que el canvi que reclamàvem alguns al 1999 (jo ja al 1992) encara no s’ha produït. Era un canvi de relació entre Espanya, Catalunya i Europa des de l’autogovern i les estratègies compartides, d’estructura més federal en la manera de conviure i progressar. Era un catalanisme més cívic i obert, més cosmopolita, que volia incidir més enllà de les seves fronteres. Era un nou compromís per Catalunya i amb Catalunya, pels i amb els ciutadans. Aquest era el projecte incipient de canvi que entre tots varem avortar.
Però era el bon relleu als 25 anys de pujolisme. Per al catalanisme del segle 21. Per al progressisme que necessitem per conviure en el mon complex de la globalització. Haurem de tirar la tovallola ara? Pensem-hi i treballem-hi plegats... des de diferents perfils, per a un nou projecte de progrés.
Però era també un relleu que tenia com a vèrtex principal el PSC. Per això no entenc com algú de l’equip del President Montilla, del primer secretari del partit, digui que acceptaria ara ja ser el dos de Mas en un futur govern sociovergent. És que el PSC vol ser comparsa del PSOE o de CiU? On és el seu projecte? El dona per perdut, o ara més que mai és el moment de renovar-lo i obrir-lo? I si es prefereix la sociovergència, perquè no proposar-la ara, des del govern? Perquè no treballar-la a Espanya entorn a un nou projecte també per a Espanya?
Com deia el document del Cercle d’Economia, és hora de governar. De prendre decisions. De buscar consensus. D’impulsar reformes. De fer política en majúscules. Serem capaços de fer-ho amb els mims polítics actuals? Serem capaços de fer un canvi de llei electoral de debò abans de les eleccions autonòmiques? Serem capaços de treballar un millor entramat de col·laboració entre els territoris espanyols i europeus? De modificar el senat? De trobar la clau de les reformes econòmiques pendents? Serem capaços de trobar la fórmula òptima de gestió de l’aeroport del Prat en benefici dels nostres interessos? De vertebrar el rol dels Ajuntaments?... o caldrà canviar el sistema amb noves ofertes electorals...
Però sense treure el protagonisme d’aquest blog a la regeneració política, les enquestes d’aquest cap de setmana i el debat sobre la Presidència de la UE m’han fet repensar el seu contingut.
De les enquestes, a un any de les eleccions autonòmiques, es desprenen diferents coses: que el tripartit és castigat, que la societat reclama un canvi i li preocupa la corrupció, que el vot en blanc es consolida com el quart partit però que les noves aventures no acaben quallant (Laporta, Reagrupament...).
A les enquestes sembla que aquest desig de canvi el capitalitza CiU, i que ara afloren aquells del PSC als que mai els hi ha agradat un govern amb ERC i preferien la sociovergència. De molts és sabut que aquesta és una fórmula de govern que he defensat sovint. Però ho he fet sobretot com a fruit d’un nou projecte social-liberal, obert, i no tant com un govern de mal menor. I és que el que necessita Catalunya i Espanya no és tant un govern diferent o no, sinó un nou projecte que afronti amb noves expectatives els reptes de la societat d’avui, i un govern que en sigui coherent. Amb empenta. Amb compromís. I és que el canvi que reclamàvem alguns al 1999 (jo ja al 1992) encara no s’ha produït. Era un canvi de relació entre Espanya, Catalunya i Europa des de l’autogovern i les estratègies compartides, d’estructura més federal en la manera de conviure i progressar. Era un catalanisme més cívic i obert, més cosmopolita, que volia incidir més enllà de les seves fronteres. Era un nou compromís per Catalunya i amb Catalunya, pels i amb els ciutadans. Aquest era el projecte incipient de canvi que entre tots varem avortar.
Però era el bon relleu als 25 anys de pujolisme. Per al catalanisme del segle 21. Per al progressisme que necessitem per conviure en el mon complex de la globalització. Haurem de tirar la tovallola ara? Pensem-hi i treballem-hi plegats... des de diferents perfils, per a un nou projecte de progrés.
Però era també un relleu que tenia com a vèrtex principal el PSC. Per això no entenc com algú de l’equip del President Montilla, del primer secretari del partit, digui que acceptaria ara ja ser el dos de Mas en un futur govern sociovergent. És que el PSC vol ser comparsa del PSOE o de CiU? On és el seu projecte? El dona per perdut, o ara més que mai és el moment de renovar-lo i obrir-lo? I si es prefereix la sociovergència, perquè no proposar-la ara, des del govern? Perquè no treballar-la a Espanya entorn a un nou projecte també per a Espanya?
Com deia el document del Cercle d’Economia, és hora de governar. De prendre decisions. De buscar consensus. D’impulsar reformes. De fer política en majúscules. Serem capaços de fer-ho amb els mims polítics actuals? Serem capaços de fer un canvi de llei electoral de debò abans de les eleccions autonòmiques? Serem capaços de treballar un millor entramat de col·laboració entre els territoris espanyols i europeus? De modificar el senat? De trobar la clau de les reformes econòmiques pendents? Serem capaços de trobar la fórmula òptima de gestió de l’aeroport del Prat en benefici dels nostres interessos? De vertebrar el rol dels Ajuntaments?... o caldrà canviar el sistema amb noves ofertes electorals...
El PNB i l’avortament; el President de la Unió Europea
Dos apunts finals: felicitar el PNB per al seu suport, amb matisacions, a la llei de l’avortament. Crec que el PNB està jugant la seva carta d'una manera molt intel·ligent, sense enrocar-se, sent alhora crític i constructiu a Espanya. I una reflexió sobre Europa. La UE no necessita un President florero, sinó un President amb personalitat, capaç de liderar una Europa amb presència al món, que estiri dels estats nació que la configuren, la renovi, la modernitzi, i no un portaveu dels “apanyos” dels 27. Per això m’agradava Blair, malgrat els problemes que se’n deriven com a conseqüència de la guerra d’Iraq. Però per això també crec que Felipe González en seria un de magnífic.
