La llei electoral. Sembla que CiU i PSC, forces indispensables per tirar-la endavant, apunten a un sistema en el que es combina el vot nominal territorial i el vot a llista de partits com espai de confluència. Seria bo que mentre s’acusen de voler pactar amb el PP, es pugués avançar en la concreció d'aquesta llei, -ajustant-se a la realitat catalana i amb l’ajut de la ponència feta des del Parlament i la feina feta per Ciutadans pel Canvi amb la Iniciativa Legsilativa Popular-, que si bé no és garantia d’acabar amb la desafecció política, pot ajudar a garantir la proximitat i el vincle dels representats amb els representants. Èxit a la ponència que comença divendres. I èxit també a tots aquells acords transversals que afavoreixin la lluita contra la corrupció i la desafecció.
Pactes amb el PP. Sembla que els pactes post electorals estan més oberts que mai i el PP es vol fer estimar. Si el PP fos hàbil respecte a Catalunya, podria jugar un paper, potser útil fins i tot per a canviar Espanya. Però dient que la proposta liberal a Catalunya és la d’escollir la llengua en la que volen ser educats els fills, dividint la societat entre catalano parlants i castellano parlants en una societat en que les dues llengües son oficials, és desconèixer que el liberalisme ha de garantir la igualtat d’oportunitats d’expressar-se i d’utilitzar ambdues llengües, i per això cal garantir el bon us i coneixement d’ambdues al final de l’escolarització.
A qui afavoreix les consultes independentistes? Sembla que en Xavier Sardà ha dit que aquestes consultes afavoreixen el PP i que la Patricia Gabancho li ha donat la raó, al·ludint que el PP guanyava espai perquè el PSC no era prou espanyolista. Comparteixo la reflexió d’en Sardà i en part la de Gabancho, en tant en quant el PSC no acaba d’oferir un “espanyolisme” en el que el “catalanisme” més radical és viable, diferent de la Espanya radial i uniforme, o simplement autonomista, desarborada i dirigida des de Madrid, o del sobiranisme indefinit de CiU. Es tracta de ser un estat en un estat federal. Amb un plantejament com aquest des del PSC, altres pactes serien possibles. L’apuntava en el meu darrer blog, potser viable des d’ara. Un acord de govern PSC-PSOE-CiU (i potser amb el PNB també i obert potser a alguna formació més minoritària) que representaria un espai social liberal per vertebrar una nova Espanya en una nova Europa des d’una Catalunya més forta. Potser així també portaríem al PP a pactes d’estat sobre la crisi, la corrupció o la Constitució i el model d’Estat.
Sobre la desafecció, els partits i la política. Però l’inici de la fi de la desafecció no es produirà si els partits no prenen consciència que la feina comença amb ells. En sortir de la seva endogàmia i xarxes “d’amics i coneguts”, en la manera de triar els seus candidats, en viure els problemes de la gent més enllà de la política, en tenir un projecte clar i nou, que engresqui la gent més enllà dels moviments tàctics, i en fer de la democràcia i la participació cívica el seu propi instrument i paràmetre de funcionament.
Pactes amb el PP. Sembla que els pactes post electorals estan més oberts que mai i el PP es vol fer estimar. Si el PP fos hàbil respecte a Catalunya, podria jugar un paper, potser útil fins i tot per a canviar Espanya. Però dient que la proposta liberal a Catalunya és la d’escollir la llengua en la que volen ser educats els fills, dividint la societat entre catalano parlants i castellano parlants en una societat en que les dues llengües son oficials, és desconèixer que el liberalisme ha de garantir la igualtat d’oportunitats d’expressar-se i d’utilitzar ambdues llengües, i per això cal garantir el bon us i coneixement d’ambdues al final de l’escolarització.
A qui afavoreix les consultes independentistes? Sembla que en Xavier Sardà ha dit que aquestes consultes afavoreixen el PP i que la Patricia Gabancho li ha donat la raó, al·ludint que el PP guanyava espai perquè el PSC no era prou espanyolista. Comparteixo la reflexió d’en Sardà i en part la de Gabancho, en tant en quant el PSC no acaba d’oferir un “espanyolisme” en el que el “catalanisme” més radical és viable, diferent de la Espanya radial i uniforme, o simplement autonomista, desarborada i dirigida des de Madrid, o del sobiranisme indefinit de CiU. Es tracta de ser un estat en un estat federal. Amb un plantejament com aquest des del PSC, altres pactes serien possibles. L’apuntava en el meu darrer blog, potser viable des d’ara. Un acord de govern PSC-PSOE-CiU (i potser amb el PNB també i obert potser a alguna formació més minoritària) que representaria un espai social liberal per vertebrar una nova Espanya en una nova Europa des d’una Catalunya més forta. Potser així també portaríem al PP a pactes d’estat sobre la crisi, la corrupció o la Constitució i el model d’Estat.
Sobre la desafecció, els partits i la política. Però l’inici de la fi de la desafecció no es produirà si els partits no prenen consciència que la feina comença amb ells. En sortir de la seva endogàmia i xarxes “d’amics i coneguts”, en la manera de triar els seus candidats, en viure els problemes de la gent més enllà de la política, en tenir un projecte clar i nou, que engresqui la gent més enllà dels moviments tàctics, i en fer de la democràcia i la participació cívica el seu propi instrument i paràmetre de funcionament.
