2010, any 10?

Ara feia temps que no escrivia al blog... absència obligada... de dos mesos! Però ho faig tot començant un any nou, amb energies renovades, i, tot i ser un any electoral, cal abordar-lo amb optimisme i amb bons desitjos, com en l’article de Miquel Roca a La Vanguardia del 29 de desembre, pensant més el que “Podría ser” i no en el que potser “no sigui”. Així serà un any 10.

Tant de temps sense escriure fa que els temes s’acumulin i la capacitat de síntesi disminueixi, així que em perdonareu la seva llargada, encara que he fet una tria de 9, deixant el 10è per al proper, en el que abordaré amb més en profunditat els jocs d’hivern bcn 2022 i el “canvi” que Catalunya necessita.

1. Com veieu, no començaré parlant de la Sentència del Tribunal Constitucional i de l’Estatut. Començaré per la Llei electoral, després que quedés encallada fa uns dies. Crec que l’impuls que es va voler donar al projecte de llei era per ajudar a solucionar, des d’aquestes eleccions, la desafecció dels ciutadans cap a la política i els polítics. La clau està en l’acord entre CiU i PSC, i, ja en precampanya electoral, apropades les posicions sobre el sistema de doble vot que escull diputat de territori i llistes de partit –que també son ben vistes per ICV, PPC i C’s-, el pes de la negociació està en les delimitacions dels territoris i de la proporcionalitat. Seria magnífic que es pogués demostrar als ciutadans que en això som capaços de posar-nos d’acord. Si ho fem, segur que el ciutadà estarà agraït i no “desconcertat”, com deia Artur Mas, si sabem explicar-ho bé.

2. Seguiré amb la nova divisió territorial. En aquest àmbit, també és imprescindible un acord de base entre la FEM i la ACM, que representen colors polítics diferents. Sembla que hi ha un acord generalitzat de que el sistema actual administratiu territorial és poc eficient. Fa falta reduir a dos els nivells d’administració territorial: una descentralització de la Generalitat acord amb un àmbit supramunicipal més horitzontal, decisiu i eficient que respongui a criteris objectius comuns, tant en la seva vertebració social, com en el seu potencial estratègic de creixement. Els que hem exercit responsabilitats municipals sabem que volem que el nostre territori tingui el màxim relleu, però també sabem que son més importants les estratègies compartides on el rol del territori quedi definit amb un pes més important. En aquest dibuix territorial, son bàsiques les estructures metropolitanes que puguin vertebrar-se per fer de dinamitzadores del territori, amb especial èmfasi en la de Barcelona que cal contemplar en el marc de la gran Regió. Ha de servir per definir un model de Catalunya multipolar, però no a costa de debilitar els grans nuclis metropolitans, com sembla proposar la Patricia Gabancho, error garrafal del pujolisme del qual encara ens ressentim. Per això, com dic més endavant, penso que la idea dels jocs olímpics d’hivern de BCN 2022 poden ajudar a vertebrar Catalunya des de la seva capital és bona sinó es cau en centralismes capitalins.

3. El tercer punt és posar de relleu alguns aspectes positius que cal reforçar: la societat catalana segueix sent capdavantera en molts aspectes en l’àmbit espanyol, europeu i internacional, sobretot en els de la recerca biomèdica i de la creativitat en sentit ampli, entès també com aquella innovació en el camp de les empreses a la recerca de noves oportunitats. Son doncs també importants els acords socials i econòmics assolits a Catalunya per sortir amb bon peu de la crisi, model que hauria de poder traslladar-se a la resta d’Espanya. També la cessió de la gestió de rodalies a Catalunya és una passa important en el nostre autogovern i en la proximitat de la prestació dels serveis públics. Però cal encara avançar en els dos fronts: l’impuls d’un projecte il•lusionant per als catalans que aprofiti capital humà i territorial, i un avançament més radical en els estris del nostre autogovern per a una millor gestió dels nostres recursos i potencialitats.

4. Seguirem doncs amb el model de gestió de l’aeroport del Prat. Em sap greu comprovar com el tema de la gestió “individualitzada des de la proximitat” –sigui de l’aeroport o de les altres infraestructures- no s’aborda com a un instrument estratègic per al creixement i cohesió dels territoris, des de la seva llibertat per definir les seves estratègies de desenvolupament i atendre els ciutadans, col•laborant al desenvolupament global. No es tracta d’enfrontar territoris, com diu el PP, sinó d’optimitzar les gestions de les infraestructures que responguin a les diferents estratègies territorials de forma descentralitzada, i no condicionada pels interessos de Barajas, o d’un model encara massa centralitzat d’Espanya obsolet i ineficient. Crec que la proposta de Foment es queda, en conseqüència, curta, i, en aquest punt, no ens podem quedar a mitges. Tampoc hem de renunciar a tenir la gestió de l’aeroport a Catalunya per por a cedir la de Barajas a la Esperanza Aguirre... Però potser la idea de fomentar-lo també des de les estructures de lideratge de les ciutats, és bona. BCN 2022 pot ajudar-hi sobretot si finalment fóssim capaços d’unir forces i fer-ne un projecte “euroregional”...

5. He deixat per al final, precisament, el punt de la Sentència del Tribunal Constitucional i l’Estatut. No dubto que la Sentència sigui important per a l’arquitectura institucional jurídica espanyola i catalana, i per debatre sobre la incoherència de fallar sobre una llei acordada pels parlaments i referendada pel poble de Catalunya. Tampoc dubto que hi hagi qui es preocupi per si ens reconeixen com a nació o no. Això ho sabem nosaltres. Tampoc sé si seriem capaços de posar-nos d’acord en la resposta des de Catalunya segons quin fos el contingut. Però més enllà de les lleis i les sentències, del contingut literal de l’Estatut i la Constitució, em preocupa que no es pugui abordar un debat serè sobre l’articulació de la convivència a Espanya des de la llibertat, sobre un model que ens aporti més beneficis com a ciutadans en el marc del nou segle. Sense aquest debat serè serà impensable qualsevol reforma constitucional o acord mínimament estable i suficient entre Catalunya i Espanya.

6. Per això preservar l’Estatut és important. Doncs l’Estatut – a diferència del que deia Puigcercós- no ha estat bo per posar de relleu les seves mancances, sinó per crear un marc jurídic que empara un autogovern potent si sabem treure’n el màxim profit des d’una posició contundent des de Catalunya amb una proposta raonada per a Espanya, que permeti, fins i tot, anar més enllà del que contempla. En el que sí tenia raó Puigcercós és que ERC al govern ha ajudat a fomentar el independentisme, a posar-lo a l’agenda política, el que no sé si això ha ajudat a l’autogovern o l’ha perjudicat, si ha ajudat a consolidar el tripartit o l’ha perjudicat. Segueixo pensant que en un procés de construcció d’autogovern, barrejar independentisme i federalisme és molt complicat, malgrat cal treballar en causes comunes, però sense barrejar horitzons. I això els partits ho han de tenir clar, i ho dic especialment per CiU.

7. El que sí sembla clar és que per tirar endavant tots els reptes i projectes de canvi profund que afecten Catalunya i els seus ciutadans dels que n'he citat uns quants, cal trobar espais de concertació entre les forces polítiques i la societat civil per damunt d'interessos partidistes. No es pot fer des de la meitat de l’arc parlamentari. I en aquells canvis que afecten Espanya, trobar aliats a fora. En aquest sentit, és lloable la iniciativa de l’entesa de progrés i altres partits nacionalistes o d’àmbit territorial per demanar l’ús de les diferents llengües al Senat, si serveix per implicar també els partits d’àmbit espanyol i obtenir-ne resultats.

8. Per tant, des de Catalunya hauríem de ser capaços d’establir uns compromisos comuns d’autogovern per una banda, i de projecte compartit per un altre, que donin confiança als ciutadans, un projecte de futur il•lusionant i innovador. No es tracta d’esperar 10 mesos sinó de treballar des d’ara.

9. M’agradaria fer també un comentari a una peça de the economist que parlava de les eleccions catalanes, del govern actual i dels possibles pactes en el futur. Deia que des dels partits d’àmbit espanyol esperaven que CiU guanyés les eleccions per a facilitar uns pactes que ajudessin a impulsar les reformes liberalitzadores que Espanya necessita i trencar també el govern més radical i inestable del PSC amb ERC i ICV a Catalunya. Primer, crec que el PSOE podria impulsar ell mateix aquestes mesures incorporant perfil liberal, obrint, en aquest sentit, el concepte de progrés en el marc del segle 21. D’altra banda, un pacte amb CiU com a conseqüència d’aquestes noves polítiques i per centrar més la política catalana, es pot fer ja convidant CiU a pactar a Madrid i a Catalunya, apostant per un govern de base sociovergent, o un govern de geometria variable. També seria bo que el PSC agafés prou autonomia per proposar un nou model integrador per a Catalunya, Espanya i Europa que avui per avui ni CiU ni el propi PSOE ofereixen, que fos espai de trobada de nacionalistes i federalistes en un projecte compartit també d’Espanya i d’Europa. I la opció demòcrata de progrés...?