Jo també estic una mica trista amb el tripartit, quan hi vaig apostar ferventment al 2003. El govern –que cal reconèixer que ha fet moltes coses bé- no té un projecte estratègic de país ni Catalunya endins ni Catalunya enfora, malgrat tenir espais de confluència que han permès l’aplicació de les mesures de govern, i ha convertit, amb diferent soroll, aquestes dues legislatures en un Dragon Khan. I és que és difícil ser coherent quan uns, per interessos electorals, necessiten atiar les ínfules contra Espanya, i els altres rebaixar el soufflé. O quan uns altres estiren per la via del no i un progressisme mal entès, situacions que son contradictòries amb les iniciatives i interessos del propi govern i del país, que uns partits i altres entenen diferent a vegades per motius electorals. Però aquestes contradiccions també hi son als partits, i no pretenc, en aquesta reflexió, entrar en detalls que tots podem intuir. Però em cansa també el debat independentista que te com a rèplica el debat espanyolista, que excepte avui amb la nova tongada de consultes, sembla que ha minvat. Això no treu que hi hagi realment dificultats perquè Catalunya s’entengui o es faci entendre a Espanya. Perquè la defensa dels seus interessos no siguin vistos com una acció insolidària o incompresa. O perquè no haguem de defensar un rendiment més òptim de la nostra relació amb Espanya.
Però no es tracta ja tant que l'alternativa sigui enre ciu i el tripartit. Per a mi, el problema més important és que el canvi pel qual molts varem apostar el 1999, està incomplert perquè no hem estat capaços de canviat els paradigmes de l’etapa del President Pujol ni a Catalunya ni a Espanya. De les potes d’aquell canvi, falta decidir sobre el nostre encaix de Catalunya com a nació a Espanya i Europa apostant per una nova governança global des de la diversitat i el concepte de ciutadania però amb el màxim autogovern; acabar d’articular el país des d’un nou projecte de progrés i llibertat (encara que s’ha avançat molt); i regenerar la democràcia (partit, institucions, participació i llei electoral).
La meva proposta seria vertebrar un espai polític i social –podria ser com el nom del meu blog, demòcrata i global- de trobada de diferents sensibilitats entorn a un nou projecte de progrés, de perfil social liberal, des de la llibertat i el progrés, un centre progressista, catalanista i global, amb seny però radical i transgressor, que desperti alguns (avui per avui és utòpic pensar en molts) ciutadans d’aquest “letargo” polític i fos capaç de compartir projecte perquè també compartís interès electoral, o perquè no en compartís cap. Perquè no es tracta tant de fragmentar el mapa polític català, ni de sumar sigles, sinó d’unir-nos tots en un projecte compartit. Un projecte ambiciós per Catalunya arrelat al territori i al ciutadà i amb ambició per projectar-se al mon. En el que les ciutats i els seus ciutadans (em refereixo a treballadors, empresaris, estudiants, grans, joves, botiguers, autònoms...), trobessin el seu espai en un projecte compartit. Que despertés l’orgull de pertànyer a la nació que els acull perquè han trobat acolliment, i projecte, i llibertat, i oportunitats vitals. I que les ciutats fossin enteses com el nucli on s’articulen les relacions humanes i comercials. Espai de democràcia i de convivència, de llibertat, de creativitat i d’oportunitats. D’articulació del desenvolupament estratègic del país, que ha de dinamitzar les grans regions econòmiques i culturals, que aposti per la competitivitat des nostre sector productiu i per una millora del capital humà. Un espai que apostés per un mateix projecte a Catalunya, Espanya, Europa i el mon perquè es necessiten mútuament, des de la nostra radical aposta per l’autogovern, apel•lant a la nostra llibertat i voluntat integradora, i no des d’una independència que ens aïlla, i que, en conseqüència haurem de fer també amb espanyols i amb europeus. Un model basat en la igualtat d’oportunitats que sigui capaç d’alliberar el potencial humà i territorial de Catalunya, la seva capacitat de decidir en allò que necessita per liderar el seu progrés, i amb ell el d’Espanya i Europa, com les infraestructures o el finançament. Un projecte fet des dels ciutadans i amb els ciutadans, pels empresaris i els treballadors, des de la col•laboració públic privada. On es retrobessin liberals, humanistes, republicanistes, socialdemòcrates... i que integressin en un projecte compartit nacionalistes i independentistes no dogmàtics, que tingués com a prioritat, aquí, un compromís per Catalunya, un compromís per als catalans i dels catalans cap al seu país. Que tots ens sentíssim ambaixadors del nostre país obert al mon, perquè ens valoren pel que fem i el que som. És des d’un projecte obert com aquest que hem de pensar i construir plegats, que persones amb inquietuds per canviar el mon des de la llibertat i el progrés ens podem retrobar. Hem de buscar el que ens uneix per construir un projecte nou, superador de fronteres polítiques i dels estats.
Però la societat a Catalunya també demana una resposta potent als nostres interessos i capacitat d’acció envers els nostre projecte que permeti fer front millor a la crisi que patim, i preparar, en òptimes condicions el nostre futur. Les infraestructures, l’aeroport, l’eix mediterrani, el finançament, són assignatures pendents que cal reclamar. Però hem de poder-ho plantejar des d’aquesta proposta de nou model territorial, de la proposta catalana de desplegament d’Espanya i Europa. És en això que ens hem de posar d’acord. Volem una Catalunya que influeixi o una Catalunya que codecideixi. Encara que sempre son causes comunes que ens han d’aplegar des de la transversalitat, com l’eix mediterrani o l’aeroport.
Avui doncs, davant la crisi econòmica que cavalca insaciable i afecta milers de persones que no troben feina, veuen reduïts els seus recursos, malviuen o no tenen expectatives de vida, la societat ens demana un pacte d’Estat en base a un projecte clar. Però sobretot un pacte amb els ciutadans. I no ho demanen tant per una contraposició de projectes entre l’esquerra i la dreta, sinó des del raonament d’unes propostes centrades de progrés que potser algunes hauran de ser radicals, però que, acordades, entenem que son –malgrat sacrificis que haurem de fer- les que necessita el país.
Avui però, el govern no ho pot fer sol. Ha de marcar les seves prioritats. Però hi ha de fer partícips els agents socials, els territoris i implicar-hi els partits. Cal un pacte pel territori, no tant per Espanya, sinó per Catalunya, Andalusia, Galícia... pels ciutadans espanyols, catalans, gallecs, empresaris i treballadors... joves i grans. Tots ens hem de corresponsabilitzar. Ciutadans i administració. Partits polítics i agents socials. Agafar un compromís mutu.
I per això el Partit Socialista ha de marcar el seu propi perfil més centrat i modern, més liberal no tant en el sentit clàssic, i convidant a CiU i PNB a treballar plegats en base a la corresponsabilitat entre lo públic i lo privat, en un model radical d’Espanya plural, obrint-se al PP i a ERC, ICV i al PP, no com a un mercadeig d’influència nacionalista o esquerrana, sinó per construir plegats un nou projecte de país, d’Espanya plural, que haurem debatut també amb les grans regions econòmiques i culturals d’Espanya, i que haurem aportat també des de Catalunya.
I el PSC ha de donar sentit al seu discurs a Catalunya i proposar al PSOE i a la societat aquest model i obrir-lo a Convergència i Unió aquí a Catalunya. Hauria de ser la seva pròpia proposta catalana. I CiU decidir també si vol implicar-se més en la governabilitat d’Espanya entrant en el govern. Aquí doncs, no es tracta tant de que Antoni Castells se’n vagi a CiU i s’emporti gent del PSC, sinó de que CiU aposti per un model de Catalunya, no només del front català. Es tracta de buscar un nou projecte per sobre de les sigles. I en aquest procés també cal integrar ERC i ICV de forma a confluir.
I Catalunya ha de poder oferir les seves propostes que no han de ser moneda de canvi del nacionalisme català. Una proposta que ja no pot pivotar sobre un tripartit a Catalunya, o un bipartit a Barcelona. Ha de ser també un pacte de territori, transversal, liderat des del territori i que pivoti des de posicions de centre, des del territori i la societat també, però radicals quan cal. No es tracta tant de nous pactes si no de començar a treballar per aquest projecte compartit, i, Catalunya endins, crear un pacte territorial i civil posant en primera línia els problemes de les ciutats i dels ciutadans, que puguin aportar també els seus plantejaments per a la resolució de la crisi i els problemes de convivència com la immigració.
Però no es tracta ja tant que l'alternativa sigui enre ciu i el tripartit. Per a mi, el problema més important és que el canvi pel qual molts varem apostar el 1999, està incomplert perquè no hem estat capaços de canviat els paradigmes de l’etapa del President Pujol ni a Catalunya ni a Espanya. De les potes d’aquell canvi, falta decidir sobre el nostre encaix de Catalunya com a nació a Espanya i Europa apostant per una nova governança global des de la diversitat i el concepte de ciutadania però amb el màxim autogovern; acabar d’articular el país des d’un nou projecte de progrés i llibertat (encara que s’ha avançat molt); i regenerar la democràcia (partit, institucions, participació i llei electoral).
La meva proposta seria vertebrar un espai polític i social –podria ser com el nom del meu blog, demòcrata i global- de trobada de diferents sensibilitats entorn a un nou projecte de progrés, de perfil social liberal, des de la llibertat i el progrés, un centre progressista, catalanista i global, amb seny però radical i transgressor, que desperti alguns (avui per avui és utòpic pensar en molts) ciutadans d’aquest “letargo” polític i fos capaç de compartir projecte perquè també compartís interès electoral, o perquè no en compartís cap. Perquè no es tracta tant de fragmentar el mapa polític català, ni de sumar sigles, sinó d’unir-nos tots en un projecte compartit. Un projecte ambiciós per Catalunya arrelat al territori i al ciutadà i amb ambició per projectar-se al mon. En el que les ciutats i els seus ciutadans (em refereixo a treballadors, empresaris, estudiants, grans, joves, botiguers, autònoms...), trobessin el seu espai en un projecte compartit. Que despertés l’orgull de pertànyer a la nació que els acull perquè han trobat acolliment, i projecte, i llibertat, i oportunitats vitals. I que les ciutats fossin enteses com el nucli on s’articulen les relacions humanes i comercials. Espai de democràcia i de convivència, de llibertat, de creativitat i d’oportunitats. D’articulació del desenvolupament estratègic del país, que ha de dinamitzar les grans regions econòmiques i culturals, que aposti per la competitivitat des nostre sector productiu i per una millora del capital humà. Un espai que apostés per un mateix projecte a Catalunya, Espanya, Europa i el mon perquè es necessiten mútuament, des de la nostra radical aposta per l’autogovern, apel•lant a la nostra llibertat i voluntat integradora, i no des d’una independència que ens aïlla, i que, en conseqüència haurem de fer també amb espanyols i amb europeus. Un model basat en la igualtat d’oportunitats que sigui capaç d’alliberar el potencial humà i territorial de Catalunya, la seva capacitat de decidir en allò que necessita per liderar el seu progrés, i amb ell el d’Espanya i Europa, com les infraestructures o el finançament. Un projecte fet des dels ciutadans i amb els ciutadans, pels empresaris i els treballadors, des de la col•laboració públic privada. On es retrobessin liberals, humanistes, republicanistes, socialdemòcrates... i que integressin en un projecte compartit nacionalistes i independentistes no dogmàtics, que tingués com a prioritat, aquí, un compromís per Catalunya, un compromís per als catalans i dels catalans cap al seu país. Que tots ens sentíssim ambaixadors del nostre país obert al mon, perquè ens valoren pel que fem i el que som. És des d’un projecte obert com aquest que hem de pensar i construir plegats, que persones amb inquietuds per canviar el mon des de la llibertat i el progrés ens podem retrobar. Hem de buscar el que ens uneix per construir un projecte nou, superador de fronteres polítiques i dels estats.
Però la societat a Catalunya també demana una resposta potent als nostres interessos i capacitat d’acció envers els nostre projecte que permeti fer front millor a la crisi que patim, i preparar, en òptimes condicions el nostre futur. Les infraestructures, l’aeroport, l’eix mediterrani, el finançament, són assignatures pendents que cal reclamar. Però hem de poder-ho plantejar des d’aquesta proposta de nou model territorial, de la proposta catalana de desplegament d’Espanya i Europa. És en això que ens hem de posar d’acord. Volem una Catalunya que influeixi o una Catalunya que codecideixi. Encara que sempre son causes comunes que ens han d’aplegar des de la transversalitat, com l’eix mediterrani o l’aeroport.
Avui doncs, davant la crisi econòmica que cavalca insaciable i afecta milers de persones que no troben feina, veuen reduïts els seus recursos, malviuen o no tenen expectatives de vida, la societat ens demana un pacte d’Estat en base a un projecte clar. Però sobretot un pacte amb els ciutadans. I no ho demanen tant per una contraposició de projectes entre l’esquerra i la dreta, sinó des del raonament d’unes propostes centrades de progrés que potser algunes hauran de ser radicals, però que, acordades, entenem que son –malgrat sacrificis que haurem de fer- les que necessita el país.
Avui però, el govern no ho pot fer sol. Ha de marcar les seves prioritats. Però hi ha de fer partícips els agents socials, els territoris i implicar-hi els partits. Cal un pacte pel territori, no tant per Espanya, sinó per Catalunya, Andalusia, Galícia... pels ciutadans espanyols, catalans, gallecs, empresaris i treballadors... joves i grans. Tots ens hem de corresponsabilitzar. Ciutadans i administració. Partits polítics i agents socials. Agafar un compromís mutu.
I per això el Partit Socialista ha de marcar el seu propi perfil més centrat i modern, més liberal no tant en el sentit clàssic, i convidant a CiU i PNB a treballar plegats en base a la corresponsabilitat entre lo públic i lo privat, en un model radical d’Espanya plural, obrint-se al PP i a ERC, ICV i al PP, no com a un mercadeig d’influència nacionalista o esquerrana, sinó per construir plegats un nou projecte de país, d’Espanya plural, que haurem debatut també amb les grans regions econòmiques i culturals d’Espanya, i que haurem aportat també des de Catalunya.
I el PSC ha de donar sentit al seu discurs a Catalunya i proposar al PSOE i a la societat aquest model i obrir-lo a Convergència i Unió aquí a Catalunya. Hauria de ser la seva pròpia proposta catalana. I CiU decidir també si vol implicar-se més en la governabilitat d’Espanya entrant en el govern. Aquí doncs, no es tracta tant de que Antoni Castells se’n vagi a CiU i s’emporti gent del PSC, sinó de que CiU aposti per un model de Catalunya, no només del front català. Es tracta de buscar un nou projecte per sobre de les sigles. I en aquest procés també cal integrar ERC i ICV de forma a confluir.
I Catalunya ha de poder oferir les seves propostes que no han de ser moneda de canvi del nacionalisme català. Una proposta que ja no pot pivotar sobre un tripartit a Catalunya, o un bipartit a Barcelona. Ha de ser també un pacte de territori, transversal, liderat des del territori i que pivoti des de posicions de centre, des del territori i la societat també, però radicals quan cal. No es tracta tant de nous pactes si no de començar a treballar per aquest projecte compartit, i, Catalunya endins, crear un pacte territorial i civil posant en primera línia els problemes de les ciutats i dels ciutadans, que puguin aportar també els seus plantejaments per a la resolució de la crisi i els problemes de convivència com la immigració.
