Aires de llibertat. Jo em comprometo

Aquest migdia he anat a un poblet a prop de Solivella –la Sala de Comalats- a Conca de Barberà, en el que només hi viu una parella que gestiona un restaurant i on uns quants amics hem compartit uns bons calçots, rodejats d’un magnífic paisatge nevat. Sembla mentida com regenera un passeig entre els ametllers, malgrat patir encara les conseqüències de la nevada.

Hem comentat la situació política i l’enquesta de La Vanguardia. Tots reclamen una bona sacsejada política. Un projecte i un govern que governi, amb les idees clares, que creï oportunitats, ambiciós i proper. Que desencorseti les opcions que estan latents a casa nostra i a fora. Que creï espais de llibertat i proximitat.

I amb aquests comentaris he recordat que fa aproximadament 4 mesos vaig escriure al meu blog “tirar la tovallola?”, en el que traslladava la necessitat de concloure un canvi que es volia iniciar al 1999 que el tripartit no ha pogut quallar per les seves diferències estratègiques de model de país, i en magnificar més les desavinences que les coincidències, malgrat ser una alternativa que jo mateixa vaig defensar en el seu moment.

Doncs sembla que l’enquesta de La Vanguardia d’aquest diumenge l’avala. El tripartit com a fórmula s’enfonsa i els principals partits que el conformen perden escons –alguns a dojo- excepte ICV. I no és només una qüestió de la gestió de la nevada, que sens dubte ho aguditza. És qüestió de projecte i coherència.

El govern necessita un canvi i la política un revulsiu. Els polítics han d’estar a prop de la gent. Però sobretot necessita un projecte de país amb el que s’hi sentin identificats, en positiu. Que impliqui els ciutadans, en el que ens comprometem a aportar el millor de nosaltres a Catalunya per fer-la líder. Una regeneració política en profunditat. I un model de relació estable amb Espanya i Europa que ens reforci mútuament des de la llibertat. Uns projectes compartits des de la nostra condició de ciutadans, que alliberi potencials de les persones i els territoris. No es tracta doncs tant de canvi de sigles, de passar d'un tripartit a CiU, sinó de projecte.

I en això ens hi hem de posar tots. Un compromís amb la societat. Un compromís amb nosaltres mateixos. Perquè entre tots podem canviar les coses. Jo ja m’he compromès...

Des del PSC cal reflexionar doncs com, més enllà del tripartit, el partit ha arribat a una situació de pèrdua de suport dels ciutadans de Catalunya. Potser ara més que mai cal reformular-ne l’estratègia.

També des del PSC –i des de Catalunya- hem de proposar a Zapatero ser valent en plantejar un debat sobre el model territorial necessari per fer front als reptes del segle 21 i sortir reforçats de la crisi, i convidar a fer-ho als nacionalistes del CiU i PNB, tot i buscant fórmules d’apropament al PP, sense el qual aquests canvis no es consolidarien. Cal també un ampli acord de mesures concretes i estratègiques per sortir de la crisi.

Finalment, cal que el partit majoritari del govern a Catalunya sigui valent en prendre decisions i acordar-les amb aquells que les poden compartir. Per exemple, en el que fa a la MAT, que les recents nevades ha posat de manifest la seva necessitat urgent, no al 2013. O amb el quart cinturó... que segur podrem pactar amb CiU. Però soretot ha d'apropar-se al gent, al territori... El PSC ha de trobar espais de confluència amb CiU per tirar endavant els grans temes de país. Fins i tot un pacte de govern. I una confluència en un nou espai social liberal articulat més des de les persones, no tant des dels partits. Sense renunciar a convèncer quan més millor. I no hem de renunciar a buscar un pacte estratègic per sortir de la crisi.