El Museu del Modernisme Català

Dijous vaig estar a la inauguració del museu del modernisme català que formarà part de la ruta del modernisme de Barcelona. Com vaig arribar d’hora, vaig poder parlar amb el fill de la família Pinos i tenir el privilegi de que m’acompanyés en el recorregut pel museu.

Era especialment satisfactori poder comprovar com La ruta del modernisme que varem posar en marxa, ara ja fa 13 anys, seguia consolidant-se. Va néixer per conèixer la nostra història de la ciutat, del país, a través del seu patrimoni cultural, en aquest cas el modernisme, com a reflex també de la seva vida quotidiana, cultural, política i econòmica.

Un patrimoni que ens explica des de la seva revolució industrial –l’edifici de Sagnier en el que està ubicat va ser de fet un magatzem tèxtil de Fabra i Coats- fins als moviments culturals més trencadors i creatius del tombant de segle del 19 al 20.

Aquests lligams patrimonials, també ens ajuden a trobar els nostres lligams històrics amb els nostres veïns catalans (Reus, Terrassa, Sitges...), espanyols (Astorga, Lleó) i europeus, i fins i tot cubans (La Havana)!!!!

La majoria d’aquest patrimoni és privat. Això ens explica també el compromís i el risc que la societat civil va assumir cap a la cultura, cap a la innovació, com el te avui la família Pinos amb aquest museu que s’ha finançat de manera privada i es mantindrà amb el preu mòdic de l’entrada.

I és que avui també, només des del compromís i la complicitat de la societat civil, de les administracions –públic privat- i de la creativitat, dels innovadors, serem capaços de tirar endavant els reptes que tenim davant nostre, com ja ho varen fer a finals del segle 19 i principis del 20.

I és que potser també avui, al tombat del segle 20 i el 21, necessitaríem l’esperit trencador i transformador, la rauxa, l’obertura i cosmopolitisme dels modernistes, però també amb el seny i la transversalitat, l’esperit constructiu del noucentisme.

Potser doncs és des d’aquestes premisses que hem de crear els mims de la Catalunya, Espanya, Europa i el món del segle 21. Potser millor que des de posicions-legítimes- independentistes que poden acabar distorsionant un projecte compartit, com ho ha pogut fer al propi tripartit. Però ens hi hem de posar tots.

-------

No ens estan matant Catalunya. Catalunya depèn de nosaltres. De com ens reforcem econòmicament, de com construïm convivència a les ciutats i els territoris, de com ens projectem, de com plantegem amb contundència i convencem els nostres veïns espanyols i europeus que volem ser i tirar endavant el nostre projecte de país que volem compartir i en un marc compartit.

-------

En resposta a José Luis Rodríguez Zapatero i que Andalusia representava la punta de llança de la recerca, que per això havia impulsat allà la llei d’economia sostenible, considera que no es tracta de competir a veure qui és més punta de llança. Es tracta que cada territori en trobi la seva, i està molt be que Andalusia ho sigui. Catalunya fa molts anys que ho és i ho està sent. Però del que es tracta és de que tots puguem disposar dels estris per ser-ho en millors condicions, però en igualtat d'oportunitats, el que no sempre s'ha donat. D’aprofitar amb prou eficiència els nostres recursos per poder alliberar tots els nostres potencials més enllà del que ja estem fent ara. I el que cal avaluar és si ara és el moment de satisfer el deute històric andalús quan tots ens hem d’estrènyer el cinturó. Tampoc es tracta de viure dels subsidis, sino de fomentar la creació de llocs de treball. Del que sí es tracta és de posar fil a l’agulla a tots els compromisos adquirits amb Catalunya i gaudir de més autogestió de recursos i infraestructures en una estratègia compartida.

Finalment, en quant a les consideracions del Ministre Blanco, crec que no es tracta tant de veure amb qui pactes, i si ho fas després de les eleccions autonòmiques, sinó perquè pactes. I segueixo pensant que un acord que integri persones del pnb i ciu, obert, en un projecte estratègic, centrat però radical, pot beneficiar la vertebració d’un model de país en que tots ens sentim satisfets i còmodes, millor que a través les consultes independentistes, fins i tot els més radicals. Des de Catalunya l’hauríem de promoure des del treball conjunt.

Hem de treballar en un projecte compartit humanistes, liberals i socialdemòcrates com eix per consolidar un projecte fort per créixer amb responsabilitat i eficiència, en el que es puguin incloure també republicanistes.