Una prèvia, pels amics bosnians...
Primer de tot vull fer un recordatori per les víctimes de Srebrenica avui fa 15 anys. Molts anys i alhora molt pocs. No podem oblidar mai les lliçons de la història. I d’aquesta recent hem de recordar la necessitat del diàleg per resoldre els conflictes nacionals i territorials des del referent prioritari de la nostra condició de ciutadans lliures, recuperar més encara el rol de la UE des d’una estratègia exterior comuna i d’integració, i finalment, la de preservar la interculturalitat davant la divisió ètnica dels territoris com es va fer als acords de Dayton, dels quals els bosnis (ara majoritàriament musulmans) han estat els més perjudicats. Llegia amb tristesa l’article d’en Gervasio Sánchez sobre Sarajevo i la falsa alegria que avui mostra, lluny d’aquella Sarajevo cosmopolita d’abans de la guerra, viva, dinàmica, amb grans moviments cívics i culturals, en la que ningú preguntava a l’altra quina religió era la seva o si era bosni, croat o serbi... Però avui, malgrat el pont reconstruït de Mostar -símbol de la reconciliació després de la guerra-, que els nostres soldats van ajudar a mantenir viu, els ponts entre els ciutadans de les tres parts en conflicte semblen realment tocats...
El 10-j: entre el seny i la rauxa
Ahir la ciutat era un clam. Milers i milers de ciutadans van sortir massivament al carrer, cansats i enutjats amb un procés que volia consolidar un autogovern suficient i estable per un bon grapat d’anys amb l’aprovació de l’estatut, i ens ha portat a una cruïlla en la que no només els catalans hauran de perfilar una estratègia el màxim de conjunta per definir el marc òptim d’autogovern i amb quins elements ho posem sobre la taula, sinó que sobretot seran els espanyols qui hauran de decidir el model de país per una Catalunya prou autònoma i un projecte comú prou compartit també amb Europa, si és que és finalment possible.
Aquest matí sentia a les ràdios d’àmbit espanyol definir la selecció espanyola com un equip on es troben diferents idees, diferents nacionalitats per un objectiu comú i un esperit d’equip. Si a la selecció hi aportem jugadors i estil de joc per compartir-ho amb aportacions d’altres equips i procedències que es complementen en ares a un objectiu compartit, aquestes consideracions podrien fer-se de l’Espanya real, reconeixent també que la capacitat de gestionar els nostres recursos –en general- és per fer possible de debò una tasca d’equip amb Espanya i Europa. El titular de l'"as" "visca España" més enllà del futbol. No serà ofegant-nos que ho farem, com no podria ser una bona selecció espanyola si ofeguessin als catalans o als jugadors del barça. No és que no ens valorin individualment (tenim més professionals de mitjans i artistes per metro quadrat als espais espanyols) sinó que no ens reconeixen com un "equip" que necessita regir el futur per poder-lo compartir, obrir i enriquir-lo amb noves aportacions. Es tracta de fer progressar Europa i Espanya des del progrés dels catalans, i Catalunya des del progrés d'Europa i els espanyols. És finalment, construir un patrimoni cultural més ric si aprenem a conèixer-ho, a reconèixer-ho i a posar-lo en valor des de la diversitat.
I és que si no ho fem així, s’enquistarà una divisió social i nacional basada en una mena d’odi i ràbia per reacció. Ahir en el tren vaig sentir una mare que li deia a la seva filla de 5 ò 6 anys “Hem anat a la mani, eh? Digues quina bandera has trepitjat.... l’espanyola, oi?” Us imagineu el mateix comentari però amb una bandera catalana... Sé que el Tribunal Constitucional, poc legitimat per molt legal que sigui, ha “trepitjat” la voluntat d’autogovern expressada en referèndum... però aquesta és una dinàmica molt perillosa que ni els d’una banda ni els de l’altra haurien d’alimentar, per responsabilitat. Dèiem que hem d’aprendre de la història. La espanyola ens hauria d’ensenyar el que no hem de fer, en molts sentits...
Què proposaria...
1. Aprofitar –abans que “Espanya” oblidi els efectes de la manifestació- per plantejar, des de la lectura oberta de la Constitució, o més enllà d’aquesta, les nostres raons sense estridències, amb la màxima unitat i contundència: llengua, finançament, estratègia territorial (vegueries i finançament municipal), dret civil. Jo afegiria infraestructures interiors i aeroport.
2. Plantejar-ho des de la perspectiva de futur i sense rancúnia, en positiu, però amb la força d’un milió de persones al darrera, per obrir el debat sobre com vertebrar una estratègia territorial amb Catalunya i pensant amb Europa, des de nous paradigmes, i fer així front als reptes del segle 21, sortir reforçats de la crisi, atendre millor les necessitats de les persones i garantir la convivència d’identitats i sobiranies compartides.
3. Pensar que –fins i tot aquells que volen la independència- no ens sortirem si no trenem complicitats amb la resta d’Espanya i Europa entorn a que aquest canvi de paradigma és el que necessitem per viure i conviure des de la llibertat i el reconeixement mutu. I en aquesta recerca de complicitats, no hem d’oblidar el 40% de població espanyola i europea que representa el PP.
4. Preparar aquesta estratègia des del marc cívic polític català, des de la màxima unitat possible, malgrat la proximitat de les eleccions, des de posicions centrals.
5. Finalment, no deixar de governar. Catalunya necessita concretar projectes, des de la llei de l’àrea metropolitana fins al 4rt cinturó.
Entre la independència i el conformisme, la llibertat de trencar fronteres, no d'aixecar-les...el seny, el seny i la rauxa.
