Capital de la Mediterrània

Europa va impulsar la Unió per la Mediterrània per crear les bases d’un espai pel progrés i la pau a la regió. I en la primera ocasió que te l’oportunitat de parlar-hi per reforçar els moviments civils per la pau, la democràcia i la llibertat, es queda muda -o casi- i torna a ser EEUU qui pren la iniciativa i marca el discurs i l’acció. Fins i tot Obama, avui, quan ha trucat a líders mundials per comentar la situació d’Egipte, truca Cameron però cap representant de la UE.
De com Europa com a conjunt actuï en aquest procés, del protagonisme que tingui i de l’impuls que això representi per a la Unió per la Mediterrània, dependrà la seva influència en la regió en tots els sentits. No podem perdre aquesta oportunitat.
Però encara hi ha més. Barcelona, que vol ser la capital de la Mediterrània, i és la seu del secretariat del Unió per la Mediterrània, que va acollir el procés de Barcelona al 1995, no s'ha sentit. Avui seria bona la filosofia d’aquell Districte XI que vaig tenir l’honor de presidir, nascut per reconstruir convivència de civils enfrontats per la guerra dels Balcans i les seves ciutats, va acabar sent el símbol d’un mon sense fronteres sobretot al sí de la Mediterrània en el que la societat civil, amb valors cívics i democràtics, hauria de ser protagonista. No és el que ha passat a Tunísia, a Egipte? Pot ser el que passi a més indrets... Barcelona no pot perdre les seves senyes d’identitat per la pau i la solidaritat a la Mediterrània ni el seu protagonisme.

un camí complex

Fa 7 anys molts varem celebrar amb il•lusió el inici d’una nova etapa per Catalunya: la possibilitat d’aprofundir en la democràcia i de regenerar un projecte de país de la ma de la societat civil, impulsant un catalanisme més cívic, més arrelat al territori, amb més projecció al mon i amb un autogovern més potent en el marc d’una Espanya plural, que tendís a tancar el conflicte secular amb la seva realitat plurinacional.

La veritat és que, ajudats per la crisi i amb la manca d’una estratègia compartida al sí del tripartit i, més àmpliament amb les forces vives de la societat catalana, els anhels de fa uns anys no van quallar –malgrat avenços amb l’estatut i el finançament i millores en la gestió del país- i van topar també amb una Espanya que no ha sabut entomar uns reptes que haguessin permès fer un salt històric en el marc d’un projecte també per a una nova Europa.

El resultat és que avui ens trobem en un estrany camí: el d’haver de redreçar el maltret camí de la nostra economia, del nostre teixit empresarial i del nostre capital humà; el de conduir la voluntat ciutadana expressada el 10 de juliol cap a fites i estratègies intel•ligents i àmpliament consensuades, i el de regenerar una vida política avui allunyada del ciutadà. Però ho hem de fer també en un marc espanyol i europeu que no te un projecte prou compartit i coherent, doncs prevalen encara amb excés interessos nacionals de curta volada. Deixeu-me que avui em centri en la regeneració de la vida política. Ahir recordava 5 causes de la desafecció cap a la política:

• la manca de vincle entre el elector i l’elegit que hauria de resoldre una llei electoral diferent;


• unes estructures de partit poc permeables i enquistades;


• la manca de confiança entre ciutadà i polític avui més necessària que mai per fer front als reptes que te avui la societat;


• la necessària devolució de sobirania cap al ciutadà i les estructures locals que son les que vertebren el territori, espais de convivència i oportunitats;


• uns partits que semblen prioritzar el “quítate tu para ponerme yo” més que la recerca d’acords i de mesures compartits


• i, finalment, uns projectes i unes estructures de govern mundial i europeu que no s’ajusten a les realitats del segle 21.

Avui es vota la investidura del nou President Artur Mas. I ho fa en un context complex, com deia, però seria bo avançar en la millora de la qualitat de la política que la faci més útil i propera. Treballar amb la societat i amb el territori és necessari. Però cal fer-ho construint un projecte clar i un bon full de ruta. L’abstenció del PSC i la seva actitud de treballar en positiu en interès del país hi ha d’ajudar.

10-j...i després de la mani... (1)

Una prèvia, pels amics bosnians...

Primer de tot vull fer un recordatori per les víctimes de Srebrenica avui fa 15 anys. Molts anys i alhora molt pocs. No podem oblidar mai les lliçons de la història. I d’aquesta recent hem de recordar la necessitat del diàleg per resoldre els conflictes nacionals i territorials des del referent prioritari de la nostra condició de ciutadans lliures, recuperar més encara el rol de la UE des d’una estratègia exterior comuna i d’integració, i finalment, la de preservar la interculturalitat davant la divisió ètnica dels territoris com es va fer als acords de Dayton, dels quals els bosnis (ara majoritàriament musulmans) han estat els més perjudicats. Llegia amb tristesa l’article d’en Gervasio Sánchez sobre Sarajevo i la falsa alegria que avui mostra, lluny d’aquella Sarajevo cosmopolita d’abans de la guerra, viva, dinàmica, amb grans moviments cívics i culturals, en la que ningú preguntava a l’altra quina religió era la seva o si era bosni, croat o serbi... Però avui, malgrat el pont reconstruït de Mostar -símbol de la reconciliació després de la guerra-, que els nostres soldats van ajudar a mantenir viu, els ponts entre els ciutadans de les tres parts en conflicte semblen realment tocats...

El 10-j: entre el seny i la rauxa

Ahir la ciutat era un clam. Milers i milers de ciutadans van sortir massivament al carrer, cansats i enutjats amb un procés que volia consolidar un autogovern suficient i estable per un bon grapat d’anys amb l’aprovació de l’estatut, i ens ha portat a una cruïlla en la que no només els catalans hauran de perfilar una estratègia el màxim de conjunta per definir el marc òptim d’autogovern i amb quins elements ho posem sobre la taula, sinó que sobretot seran els espanyols qui hauran de decidir el model de país per una Catalunya prou autònoma i un projecte comú prou compartit també amb Europa, si és que és finalment possible.

Aquest matí sentia a les ràdios d’àmbit espanyol definir la selecció espanyola com un equip on es troben diferents idees, diferents nacionalitats per un objectiu comú i un esperit d’equip. Si a la selecció hi aportem jugadors i estil de joc per compartir-ho amb aportacions d’altres equips i procedències que es complementen en ares a un objectiu compartit, aquestes consideracions podrien fer-se de l’Espanya real, reconeixent també que la capacitat de gestionar els nostres recursos –en general- és per fer possible de debò una tasca d’equip amb Espanya i Europa. El titular de l'"as" "visca España" més enllà del futbol. No serà ofegant-nos que ho farem, com no podria ser una bona selecció espanyola si ofeguessin als catalans o als jugadors del barça. No és que no ens valorin individualment (tenim més professionals de mitjans i artistes per metro quadrat als espais espanyols) sinó que no ens reconeixen com un "equip" que necessita regir el futur per poder-lo compartir, obrir i enriquir-lo amb noves aportacions. Es tracta de fer progressar Europa i Espanya des del progrés dels catalans, i Catalunya des del progrés d'Europa i els espanyols. És finalment, construir un patrimoni cultural més ric si aprenem a conèixer-ho, a reconèixer-ho i a posar-lo en valor des de la diversitat.

I és que si no ho fem així, s’enquistarà una divisió social i nacional basada en una mena d’odi i ràbia per reacció. Ahir en el tren vaig sentir una mare que li deia a la seva filla de 5 ò 6 anys “Hem anat a la mani, eh? Digues quina bandera has trepitjat.... l’espanyola, oi?” Us imagineu el mateix comentari però amb una bandera catalana... Sé que el Tribunal Constitucional, poc legitimat per molt legal que sigui, ha “trepitjat” la voluntat d’autogovern expressada en referèndum... però aquesta és una dinàmica molt perillosa que ni els d’una banda ni els de l’altra haurien d’alimentar, per responsabilitat. Dèiem que hem d’aprendre de la història. La espanyola ens hauria d’ensenyar el que no hem de fer, en molts sentits...

Què proposaria...

1. Aprofitar –abans que “Espanya” oblidi els efectes de la manifestació- per plantejar, des de la lectura oberta de la Constitució, o més enllà d’aquesta, les nostres raons sense estridències, amb la màxima unitat i contundència: llengua, finançament, estratègia territorial (vegueries i finançament municipal), dret civil. Jo afegiria infraestructures interiors i aeroport.

2. Plantejar-ho des de la perspectiva de futur i sense rancúnia, en positiu, però amb la força d’un milió de persones al darrera, per obrir el debat sobre com vertebrar una estratègia territorial amb Catalunya i pensant amb Europa, des de nous paradigmes, i fer així front als reptes del segle 21, sortir reforçats de la crisi, atendre millor les necessitats de les persones i garantir la convivència d’identitats i sobiranies compartides.

3. Pensar que –fins i tot aquells que volen la independència- no ens sortirem si no trenem complicitats amb la resta d’Espanya i Europa entorn a que aquest canvi de paradigma és el que necessitem per viure i conviure des de la llibertat i el reconeixement mutu. I en aquesta recerca de complicitats, no hem d’oblidar el 40% de població espanyola i europea que representa el PP.

4. Preparar aquesta estratègia des del marc cívic polític català, des de la màxima unitat possible, malgrat la proximitat de les eleccions, des de posicions centrals.

5. Finalment, no deixar de governar. Catalunya necessita concretar projectes, des de la llei de l’àrea metropolitana fins al 4rt cinturó.

Entre la independència i el conformisme, la llibertat de trencar fronteres, no d'aixecar-les...el seny, el seny i la rauxa.

El Museu del Modernisme Català

Dijous vaig estar a la inauguració del museu del modernisme català que formarà part de la ruta del modernisme de Barcelona. Com vaig arribar d’hora, vaig poder parlar amb el fill de la família Pinos i tenir el privilegi de que m’acompanyés en el recorregut pel museu.

Era especialment satisfactori poder comprovar com La ruta del modernisme que varem posar en marxa, ara ja fa 13 anys, seguia consolidant-se. Va néixer per conèixer la nostra història de la ciutat, del país, a través del seu patrimoni cultural, en aquest cas el modernisme, com a reflex també de la seva vida quotidiana, cultural, política i econòmica.

Un patrimoni que ens explica des de la seva revolució industrial –l’edifici de Sagnier en el que està ubicat va ser de fet un magatzem tèxtil de Fabra i Coats- fins als moviments culturals més trencadors i creatius del tombant de segle del 19 al 20.

Aquests lligams patrimonials, també ens ajuden a trobar els nostres lligams històrics amb els nostres veïns catalans (Reus, Terrassa, Sitges...), espanyols (Astorga, Lleó) i europeus, i fins i tot cubans (La Havana)!!!!

La majoria d’aquest patrimoni és privat. Això ens explica també el compromís i el risc que la societat civil va assumir cap a la cultura, cap a la innovació, com el te avui la família Pinos amb aquest museu que s’ha finançat de manera privada i es mantindrà amb el preu mòdic de l’entrada.

I és que avui també, només des del compromís i la complicitat de la societat civil, de les administracions –públic privat- i de la creativitat, dels innovadors, serem capaços de tirar endavant els reptes que tenim davant nostre, com ja ho varen fer a finals del segle 19 i principis del 20.

I és que potser també avui, al tombat del segle 20 i el 21, necessitaríem l’esperit trencador i transformador, la rauxa, l’obertura i cosmopolitisme dels modernistes, però també amb el seny i la transversalitat, l’esperit constructiu del noucentisme.

Potser doncs és des d’aquestes premisses que hem de crear els mims de la Catalunya, Espanya, Europa i el món del segle 21. Potser millor que des de posicions-legítimes- independentistes que poden acabar distorsionant un projecte compartit, com ho ha pogut fer al propi tripartit. Però ens hi hem de posar tots.

-------

No ens estan matant Catalunya. Catalunya depèn de nosaltres. De com ens reforcem econòmicament, de com construïm convivència a les ciutats i els territoris, de com ens projectem, de com plantegem amb contundència i convencem els nostres veïns espanyols i europeus que volem ser i tirar endavant el nostre projecte de país que volem compartir i en un marc compartit.

-------

En resposta a José Luis Rodríguez Zapatero i que Andalusia representava la punta de llança de la recerca, que per això havia impulsat allà la llei d’economia sostenible, considera que no es tracta de competir a veure qui és més punta de llança. Es tracta que cada territori en trobi la seva, i està molt be que Andalusia ho sigui. Catalunya fa molts anys que ho és i ho està sent. Però del que es tracta és de que tots puguem disposar dels estris per ser-ho en millors condicions, però en igualtat d'oportunitats, el que no sempre s'ha donat. D’aprofitar amb prou eficiència els nostres recursos per poder alliberar tots els nostres potencials més enllà del que ja estem fent ara. I el que cal avaluar és si ara és el moment de satisfer el deute històric andalús quan tots ens hem d’estrènyer el cinturó. Tampoc es tracta de viure dels subsidis, sino de fomentar la creació de llocs de treball. Del que sí es tracta és de posar fil a l’agulla a tots els compromisos adquirits amb Catalunya i gaudir de més autogestió de recursos i infraestructures en una estratègia compartida.

Finalment, en quant a les consideracions del Ministre Blanco, crec que no es tracta tant de veure amb qui pactes, i si ho fas després de les eleccions autonòmiques, sinó perquè pactes. I segueixo pensant que un acord que integri persones del pnb i ciu, obert, en un projecte estratègic, centrat però radical, pot beneficiar la vertebració d’un model de país en que tots ens sentim satisfets i còmodes, millor que a través les consultes independentistes, fins i tot els més radicals. Des de Catalunya l’hauríem de promoure des del treball conjunt.

Hem de treballar en un projecte compartit humanistes, liberals i socialdemòcrates com eix per consolidar un projecte fort per créixer amb responsabilitat i eficiència, en el que es puguin incloure també republicanistes.

Valoracions

En positiu

Trinidad Jiménez

Per haver estat capaç de consensuar un pla d’estalvi del sector de la sanitat amb totes les comunitats autònomes, com el principi per a un acord més ampli, incorporant, fins i tot, algunes propostes d’altres partits que potser no han quedat prou reflectides, i tot i garantint la plena llibertat de les diferents comunitats de regir aquells aspectes en que es treballi en la mateixa direcció.

Xamfrà

Xamfrà és un col•lectiu que, a través de la música, uneix nens de diferents escoles i entitats del barri del raval, i aquests amb nens d’una escola de música de Sarrià. La ciutat ens farà lliures. Aquesta tarda he estat en la inauguració de la nova seu. I m’he retrobat amb vells amics amb qui varem compartir la dura però enriquidora etapa de suport als ciutadans de Sarajevo. Els Milà. I com aleshores, hi aportaven material de S&Cole. No defalleixen. Continuadament, en silenci. Això sí és un clar exponent de “entre todos...”: els nens del barri entre sí; els nens d’una banda i altra de la ciutat; empreses i bancs, fundacions i associacions diverses. Mestres, pares, institucions... Total: una petita obra d’art cívica.

Museu del Modernisme Català

Dijous vaig anar a la inauguració del Museu del Modernisme Català, una iniciativa d’uns particulars que varen anar adquirint peces d’autors modernistes. Fantàstic. Elegant, diàfan...

La llei d’economia sostenible

Sembla, amb el que tot just he llegit, que la llei pinta be. Una llei sobre la que bastir el consens, tot el consens possible. I sobre el que ha sortit recentment sobre les prioritats, entenc que tant important és la presa de decisions imminents per pal•liar els efectes de la crisi com impulsar aquelles mesures que han de posar les bases per un creixement sòlid, iniciativa que sembla ha comptat amb la col•laboració d’experts.

Tanmateix, no es tracta només d’impulsar plans d’estalvi, sinó de consolidar entre tots la concreció de mesures de les prioritats que apunta d’implicar-nos, públics i privats, en una aposta clara per la innovació.

Comissió incendis d’horta de sant joan, en quant als continguts pactats de millora

I en negatiu? Ahir no se’m en acudia cap, però avui sí.

Carretero: és una barbaritat demanar un exèrcit propi quan avui el que demanem és un exèrcit, si de cas, europeu. El debat sobre el nostre model de país, ha d’anar més entorn a com prestem millor els serveis als ciutadans, o com posem fil a l’agulla una estratègia que ens permeti créixer, desenvolupar-nos i projectar-nos al mon, en un marc d’interdependències.

Europa i Grècia

Fa uns dies parlàvem d’un projecte de Fons Monetari Europeu i avui parlem d’ajusts bilaterals... alguna cosa es torça...

Repartiment de diners a Andalusia

En moments de crisi on tots en estrenyem el cinturó cal tenir cura de com es reparteixen els diners. I a Andalusia o arreu, no es tracta tant de repartir diners –excepte aquelles que poden respondre a les necessitats sorgides de les nevades- o afavorir les peonades, sinó triar molt be les inversions. Tampoc es tracta de tornar a entrar en conflictes entre territoris, sinó de perfilar be l’estratègia compartida.

Els conflictes al sí del tripartit i amb l’oposició

No ens podem permetre els conflictes que s’estan produint al tripartit, ni els entrebancs que l’oposició sovint també posa als grans acords.

En part positiu, en parti negatiu: la reforma de la Diagonal

Reforma sí, referendum també, però més marge per perfilar les propostes valorant si és possible incorporar-ne alguns suggeriments, malgrat que les propostes son positives.

Conclusions

Avui doncs, més que mai, cal reconèixer com es mereix, i posar-lo en el lloc que li correspon, la tasca que ciutadans i empreses fan perquè la realitat de la nostra societat sigui més rica, més ben travada. Per això ara més que mai, hem de treballar en un projecte potent i coherent per Catalunya compromès amb la ciutadania, des de la ciutadania, de forma a que ens comprometem amb el país, socialiberal, regenerador... Treballar pels grans acords de país aquí, a Espanya i a Europa.

Però ara cal un govern fort i que actuï amb contundència, mirant al centre, que treballi amb els ciutadans i el territori per tirar endavant i resoldre els problemes de la gent, a peu de carrer, i PSC mirar a CiU per fer un govern i unes polítiques més coherents. Que el recolzi en el desplegament de la MAT o el quart cinturó, i els grans temes de país.

Finalment, el PSOE ha d’incidir en el plantejament de país que miri al centre, més liberal, al que convidar CiU i PNB a implicar-se en el marc d’un pacte d’estat més enllà d’influir i amb l’objectiu de buscar grans acords amb el sector més obert i liberal de debò del PP.

Cal no oblidar la necessitat de grans pactes d’estat.

Aires de llibertat. Jo em comprometo

Aquest migdia he anat a un poblet a prop de Solivella –la Sala de Comalats- a Conca de Barberà, en el que només hi viu una parella que gestiona un restaurant i on uns quants amics hem compartit uns bons calçots, rodejats d’un magnífic paisatge nevat. Sembla mentida com regenera un passeig entre els ametllers, malgrat patir encara les conseqüències de la nevada.

Hem comentat la situació política i l’enquesta de La Vanguardia. Tots reclamen una bona sacsejada política. Un projecte i un govern que governi, amb les idees clares, que creï oportunitats, ambiciós i proper. Que desencorseti les opcions que estan latents a casa nostra i a fora. Que creï espais de llibertat i proximitat.

I amb aquests comentaris he recordat que fa aproximadament 4 mesos vaig escriure al meu blog “tirar la tovallola?”, en el que traslladava la necessitat de concloure un canvi que es volia iniciar al 1999 que el tripartit no ha pogut quallar per les seves diferències estratègiques de model de país, i en magnificar més les desavinences que les coincidències, malgrat ser una alternativa que jo mateixa vaig defensar en el seu moment.

Doncs sembla que l’enquesta de La Vanguardia d’aquest diumenge l’avala. El tripartit com a fórmula s’enfonsa i els principals partits que el conformen perden escons –alguns a dojo- excepte ICV. I no és només una qüestió de la gestió de la nevada, que sens dubte ho aguditza. És qüestió de projecte i coherència.

El govern necessita un canvi i la política un revulsiu. Els polítics han d’estar a prop de la gent. Però sobretot necessita un projecte de país amb el que s’hi sentin identificats, en positiu. Que impliqui els ciutadans, en el que ens comprometem a aportar el millor de nosaltres a Catalunya per fer-la líder. Una regeneració política en profunditat. I un model de relació estable amb Espanya i Europa que ens reforci mútuament des de la llibertat. Uns projectes compartits des de la nostra condició de ciutadans, que alliberi potencials de les persones i els territoris. No es tracta doncs tant de canvi de sigles, de passar d'un tripartit a CiU, sinó de projecte.

I en això ens hi hem de posar tots. Un compromís amb la societat. Un compromís amb nosaltres mateixos. Perquè entre tots podem canviar les coses. Jo ja m’he compromès...

Des del PSC cal reflexionar doncs com, més enllà del tripartit, el partit ha arribat a una situació de pèrdua de suport dels ciutadans de Catalunya. Potser ara més que mai cal reformular-ne l’estratègia.

També des del PSC –i des de Catalunya- hem de proposar a Zapatero ser valent en plantejar un debat sobre el model territorial necessari per fer front als reptes del segle 21 i sortir reforçats de la crisi, i convidar a fer-ho als nacionalistes del CiU i PNB, tot i buscant fórmules d’apropament al PP, sense el qual aquests canvis no es consolidarien. Cal també un ampli acord de mesures concretes i estratègiques per sortir de la crisi.

Finalment, cal que el partit majoritari del govern a Catalunya sigui valent en prendre decisions i acordar-les amb aquells que les poden compartir. Per exemple, en el que fa a la MAT, que les recents nevades ha posat de manifest la seva necessitat urgent, no al 2013. O amb el quart cinturó... que segur podrem pactar amb CiU. Però soretot ha d'apropar-se al gent, al territori... El PSC ha de trobar espais de confluència amb CiU per tirar endavant els grans temes de país. Fins i tot un pacte de govern. I una confluència en un nou espai social liberal articulat més des de les persones, no tant des dels partits. Sense renunciar a convèncer quan més millor. I no hem de renunciar a buscar un pacte estratègic per sortir de la crisi.

Alguns apunts sobre la crisi

En quant al repte que el PSOE te al davant, m’agradaria aportar algunes reflexions:
1.- Una reforma laboral que elimini les dualitats entre els treballadors i les empreses, i que contempli també el problema de les pensions, de la formació o de la conciliació familiar.
2.- Un pla d’austeritat del govern i una política fiscal tant des de la vessant de la despesa com dels ingressos, que hauria de contemplar una reforma també de la llei de fundacions, per facilitar les col•laboracions público privades.
3.- Una actuació sobre el sistema financer que irrigués el sistema productiu i evités noves situacions de risc.
4.- Un nou model productiu basat en nous sectors d’alt valor afegit, en la innovació nascuda també des de la industria existent.
5.- Reformes estructurals, de les que cal abordar radicalment l’estratègia territorial tant per posar les bases del desenvolupament del país en les condicions de globalització del segle 21 des de les grans regions econòmiques i culturals, vertebrades des de les àrees metropolitanes i xarxes de ciutats, com per atendre millor les necessitats ciutadanes d’un estat del benestar que cal repensar per garantir-ne millor les seves prestacions, buscant la gran sinèrgia públic privada i interadministrativa, i atenent les grans demandes dels espais on conviuen els problemes i les persones, les ciutats, les xarxes de ciutats.